|
|
CRÍTICA
Travessar a peu una bucòlica França amb una preciosa vaca, i sembrar-la de bon humor. És el que proposa aquesta amable comèdia que ha triomfat a l'altra banda dels Pirineus
750 quilòmetres a peu
Mohamed Hamidi va debutar com a realitzador amb Mi tierra (2013), on un jove viatjava a Algèria per trobar-se amb les seves arrels. En aquest segon film, Fatsah Bouyameh, secundari a En mi tierra, protagonitza el viatge invers, una road movie pedestre a través de França, de Marsella a París: 750 quilòmetres, 155 hores de caminada segons Google Maps. Fatsah em va parlar d'un oncle seu obsessionat amb el Saló de l'Agricultura de París i em va fer molta gràcia, diu Hamidi.
L'amic Jamel
Un altre que repeteix és Jamel Debbouze, l'etern botiguer d'Amélie (Jean-Pierre Jeunet, 2001), un còmic molt popular a França gràcies al seu Jamel Comedy Club, on Bouyahmed i Hamidi es van conèixer. A més de donar vida a un parent del protagonista, Debbouze torna a exercir de coproductor, com a En mi tierra, al costat dels impulsors d'altres grans èxits com Intocable (2011) i Samba (2014), del tàndem Olivier Nakache i Éric Toledano. La vaca segueix la mateixa línia. És una història de superació a través de la bella campanya gal·la, amb un antiheroi ingenu i poc agraciat, però d'encant irresistible. La simpatia d'aquest musulmà que travessa França va actuar com un bàlsam en un país marcat pels atemptats gihadistes: gràcies al boca orella, va superar ràpidament el milió d'espectadors. “En aquests temps agitats en què alguns volen enfrontar formes de vida”, confirma el director, “volia mostrar que es poden compartir moltes coses malgrat les diferències socials o religioses”.
Carta als pares
Tant Bouyahmed com Mohamed Hamidi han nascut a França, i per imaginar el protagonista es van inspirar en els seus propis pares, que van emigrar a França des d’Algèria. “El meu pare també tenia aquesta mateixa bondat una mica naïf. Veia una església, per exemple, i s'entusiasmava. Ens feia visitar-la per dins, i no parava de fer preguntes al capellà”, recorda el director, mentre que l'actor diu del seu que era un autèntic pallasso! “Feia riure a tothom, fins al punt que la meva mare estava molt gelosa, perquè les dones reien massa”.
La vaca que riu
L'èxit d'aquesta comèdia es deu també a l'aportació d'un astre com Lambert Wilson (Molière en bicicleta), que dóna vida a un amargat terratinent que recuperarà el seu somriure; a la fanfàrria magribí d'Ibrahim Maalouf, que se sobreposa als plànols d'una França idealitzada creant un agradable contrast, i, sobretot, a Jacqueline: és a dir, la vaca. Si la vaca és un símbol nacional a França, Jacqueline és inequívocament algeriana, completament marró, i en realitat no va ser una, sinó tres: una per a l'etapa del viatge a Algèria, que en realitat es va rodar al Marroc per qüestions pràctiques; una altra per a la part francesa, i una altra per si de cas... [...]
P.E – Fotogramas
|