CRÍTICA

Feina a la favela

Laerte és un violinista professional que, en no superar la prova d'accés per entrar a l'Orquestra Simfònica de Sao Paulo, comença a fer classes en un col·legi públic d'una zona degradada de la ciutat. Els alumnes són complets analfabets musicals, però a poc a poc aniran aprenent, alhora que han de sortejar les dificultats de les seves vides quotidianes.

Panoràmica social inspirada en fets reals, amb música de fons, és el que ofereix amb notable sensibilitat en aquest film el director Sérgio Machado (Madame Sata), un dels cineastes brasilers de més renom internacional. La música, en la seva vessant més clàssica, és en aquest cas el pont que uneix dos mons completament separats, el del professor Laerte i el dels joves de l'enorme favela d'Heliópolis, un lloc insalubre on milers de famílies s'aglomeren i on els joves amb prou feines poden aspirar a un futur aliè a la droga o la delinqüència. Machado roda la seva història de manera molt realista, sovint amb llum natural nocturna i amb càmera a l'altura dels ulls, de manera que l'ambientació resulta molt versemblant, una mica a l'estil de Ciudad de Dios, per citar un film emblemàtic. Però dins d'aquest realisme, amb una violència sempre latent, a Machado no li interessa mostrar explícitament aquesta degradació, de manera que les seves imatges es mantenen sempre en un equilibri suportable, que evita ser desagradable.

Encara que es pot pensar que el guió gira al voltant de la capacitat alliberadora de la música, cosa que per descomptat està present en la vida dels nois, El profesor de violín és molt més, perquè en el fons del que es parla és de la insatisfacció vital provocada per la recerca del propi èxit. Quan aquesta determinació esdevé obsessió pot ser paralitzant i entristidora, com mostra el film. L'obertura als problemes aliens, en aquest cas dels nois, serà el camí per poder fer rendir els propis talents. Només fent-se càrrec dels sofriments dels altres s'està en disposició de superar les pròpies dificultats.

Per arrodonir el film, potser hauria calgut en el guió més insistència en la convivència entre el professor i els alumnes, amb un muntatge que recollís escenes on es veiés i se sentís més la complicitat, ja que aquesta queda exposada de manera massa genèrica, amb un Laerte desafectat. De tota manera, en general la història té arpa. Ofereix a més moments intensos, com el de l'atracament nocturn, la batalla musical o l'emotiu concert final amb l'ària "Erbarme Dich" de la Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach. L'actor Lázaro Ramos, habitual del director, fa un magnífic i sentit treball.