Olga Kurylenko i Jeremy Irons interpreten una estudiant d'astrofísica i el seu professor. Tots dos, bojament enamorats, mantenen una relació a distància a força de SMS, correus i videotrucades

"La idea és vella; la guardava al calaix. Si fa vint anys era una intuïció per a una pel·lícula de ciència-ficció, avui la tecnologia l'ha tornat realista i concreta". Una història d'amor més enllà de l'espai i del temps, que, com una estrella, brilla tot i que ja no hi és, constitueix el nucli del nou de Giuseppe Tornatore, La corrispondenza.

Olga Kurylenko i Jeremy Irons són Amy i Ed, una estudiant d'astrofísica i el seu brillant professor. A la primera escena, els veiem abraçats apassionadament, segrestats l'un per l'altre, enamorats i còmplices. Serà el primer i l'últim moment de la pel·lícula en què apareixeran junts. La seva relació d'amor a distància es nodreix de SMS, correus electrònics i videotrucades, en un vals frenètic de tocs i notificacions al mòbil. Un dia, Ed desapareix misteriosament però els seus missatges amorosos segueixen arribant. Per què? Què caldria fer? Respondre o no? Així comença per Amy un viatge a la recerca de la veritat en el qual es fondran la tecnologia i la màgia.

"El somni etern de l'home és l'extensió de la pròpia aventura existencial", va comentar Tornatore a la presentació de la seva pel·lícula a Roma, "i per això la tecnologia sembla que pot donar un bon cop de mà". Com en La mejor oferta, la seva anterior pel·lícula, l'oscaritzat director relata una història d'amor impregnada de misteri i absència a la qual fa de contrapunt una presència virtual que amenaça de convertir-se en una amenaça per a la protagonista: "En un determinat moment, els missatges afectuosos d'Ed comencen a resultar irritants", va confirmar el director; "a més, amb les conquestes tecnològiques un guanya molt però també perd alguna cosa. Aquí toca avaluar els pros i els contres".

Ambientada a cavall entre Edimburg i Anglaterra (reproduïda aquesta última en Alt Adige, on van transcórrer quatre setmanes de rodatge), la cinta es val de la música d'Ennio Morricone, fresc guanyador d'un Globus d'Or per la banda sonora de Los odiosos ocho: "Fa més de 25 anys que treballem junts", va recordar Tornatore, que treballa ja en la preparació d'un documental sobre el gran compositor; "vaig seguir al llarg dels anys el seguici històric de Tarantino cap a Ennio. M'alegro per ell, m'omple d'energia la idea que un home de 87 anys d'edat segueixi fent totes aquestes coses".

Vittoria Scarpa – cineuropa.org