|
|
|
SINOPSI
En una immensa praderia, a l'est de França, es reuneix un grup d'amants de l'estil de vida country, procedents del Llunyà Oest americà. Alain balla amb la seva filla Kelly, de 16 anys, mentre la seva dona i Kid, el seu fill petit, els miren. Aquest mateix dia Kelly desapareix, i Alain la busca desesperadament, recorrent llocs sinistres i inquietants; només compta amb l'ajuda de Kid, disposat a lliurar-se en cos i ànima a una missió que sembla interminable.
(Filmaffinity)
|
CRÍTICA
Centaures al desert gihadista
El film s'endinsa en la recerca, la d'un pare amb els modes i maneres de l’Ethan Edwards de 'Centauros del desierto'
Cal ser molt agosarat per acostar-se al mite de Centauros del desierto. No per compondre un remake ni molt menys un plagi, sinó una relectura: una pel·lícula autènticament nova que, mirant de cara la premissa argumental de l'obra mestra de John Ford i aconseguint bona part dels seus subtextos, ofereixi absoluta contemporaneïtat amb una de les claus del nostre temps, el gihadisme. L’atrevit és un director novell, però no un qualsevol: el francès Thomas Bidegain, guionista de les pel·lícules de Jacques Audiard Un profeta, De óxido y hueso i Deephan, i de la magnífica Perder la razón, de Joachim Lafosse. I l'aposta és apassionant en el fons i bellíssima en la forma.
La nena blanca raptada pels indis és aquest cop una de francesa fugida de casa al costat d'un musulmà radicalitzat. Ho estem veient cada dia. Des de Londres o des de Melilla. Noies que fugen de les seves llars occidentals per fer la gihad. La fina línia que de vegades separa, a més en relatiu poc temps, una adolescent tancada a la seva habitació fosca de casa, porta amb pany i clau, secrets a l'armari de la seva ment, on internet i la missatgeria moderna són un misteri quotidià, d'una escapada esquiva i absolutament sorprenent per als seus tolerants i despistats pares. Bidegain, amb bon criteri, comença la seva odissea (el mite grec ja estava en Ford) sense mostrar la jove. I s'endinsa en la recerca, la d'un pare amb els modes i maneres de l’Ethan Edwards del clàssic: ple de prejudicis i d'ira, contradictori, raonablement humà.
D'excel·lents fotografia i disseny sonor, Mi hija, mi hermana (Les cowboys, en l'original francès) destaca també pel tractament de les el·lipsis. Quan, després d'un bell fos a negre, se sent "ets el francès que va estar al Iemen l'any passat", i encara pensaves que havien passat un parell de dies des de la desaparició, saps que darrere del recurs el·líptic hi ha un narrador amb majúscules. Bidegain, simbologia del western al damunt, s'endinsa en els hostils ambients del gihadisme. A Síria o Iraq, però també a Amsterdam, Anvers o Brussel·les. I articula una gran pel·lícula de silencis i de rostres, d'amargor i de dolor contemporanis. Javier Ocaña – elpais.com |
|