CRÍTICA

No sol ser normal que una franquícia, saga o sèrie de pel·lícules (trieu el nom que menys us disgusti) vagi de menys a més de manera sorprenentment progressiva. Això és el que està succeint amb Ice Age, la cinquena entrega de la qual es col·loca al capdavant de la resta del gran grup sense esforç aparent. Bé, això d'esforç ho podríem discutir perquè Ice Age: el gran cataclisme sí que denota una tasca molt precisa en termes no només d'animació (això és el més comprensible: cada any que ha transcorregut des del primer títol ha suposat un munt de millores tècniques en aquest apartat), sinó també en el guió i en el maneig, ja familiar, dels personatges habituals.

En la meva humil opinió crec que els artífexs de la franquícia, saga o sèrie de pel·lícules van saber aprendre dels seus propis errors i limitacions, i van tenir, això sí, la immensa sort que cada un dels títols resultés un èxit a taquilla, cosa que els va donar més carta blanca i màniga ampla per centrar-se en el que funcionava (llegiu, i en majúscules, Scratch, l'esquirol primitiu) i incidir en això. Aquest cinquè episodi torna a fer de Scrat l'apassionant i rialler deus ex machina de la narració. Personatge ja directament de cartoon, escola clàssica que va dels mítics de la Warner als de Fred Quimby i Chuck Jones a la Metro-Goldwyn-Mayer, el seu estropell metarreferencial (parlar i fer de la fi del món el gag principal, Déu n’hi do) fa de l'inici del film una cascada slapstick que funcionaria molt bé com a curtmetratge independent (de fet el que vam veure també espacial de l'esquirol d’abans ja era allò/això), però que ho fa moltíssim més i més cinèfilament com a conya i gest de complicitat al gènere catastrofista dels anys 70 o a aquesta peça magistral més moderna de Michael Bay que és Armageddon (hi ha uns quants acudits sobre això que són directament de reclinatori).

Fins i tot per als més iniciats, assidus això sí a la versió original, hi ha un subtil joc entre les similituds en pronunciació de ends this land i Jennings Lang, el productor de la saga Aeropuerto i de la dels setanta Terremoto. Amb aquesta premissa de disaster movie, Ice Age: el gran cataclisme torna a l'evolució (còmica) de les seves espècies traçant paral·lelismes entre l'hecatombe planetària i el pas a l'edat adulta (procreadora, vaja) dels plançons. Una cosa que, animals prehistòrics amb vida pròpia plens de recursos d'alta comèdia tots ells al marge, enllaça de manera cinèfila (traguem per segona vegada el reclinatori) aquest cinquè lliurament amb, ni més ni menys, El padre de la novia de George Cukor.

A favor: el seu adorable homenatge als dibus de Walter Lantz.

En contra: en la pròxima entrega ja podrien prescindir d'algun personatge secundari.