CRÍTICA

Faula del metge i el capellà

Un drama d'aspecte seriós que el director fa explotar en comèdia per la porta gran
 
De vegades, la font de la comèdia està precisament en la serietat del que explica, i aquesta pel·lícula d'Edoardo Maria Falcone és clarament una d'elles. La serietat del protagonista, un eminent cardiòleg, egocèntric, antipàtic i ateu, i la serietat del drama que plana sobre la seva família, ja que el seu fill els reuneix per donar-los una notícia que no només li regirarà l’estómac, sinó que a més haurà de dissimular-ho , ja que la seva (falsa) condició liberal i tolerant li impedeix manifestar-se com voldria davant el seu espiritual fill. Un drama d'aspecte seriós que el director fa explotar en comèdia per la porta gran gràcies a la construcció d'aquest personatge (interpretat amb divertidíssima gravetat per Marco Giallini), per l'altivesa que demostra davant els seus pacients i ajudants, pel menyspreu, realment fi i sincer, cap al seu gendre, i també la seva filla, per la seva inevitable impaciència davant l'estultícia i el relaxament físic i mental dels qui l’envolten. Però la pel·lícula, a més de molt graciosa, és també intel·ligent i troba el contrapès en el personatge que interpreta Alessandro Gassman, potser sacerdot, potser impostor, un tipus en tot cas sospitós que s'enfronta a ell amb la mateixa seriositat i la mateixa gràcia. Si Dios quiere té tanta molla com crosta, i sí, et diverteixes amb les contínues ocurrències dels personatges i la seva personalitat, però també alerta contra els prejudicis i anima al canvi, a modelar les idees i a mantenir un raonable dubte sobre la situació d'un mateix en el centre de l'univers.