CRÍTICA

Xavier Cugat, el rei del Coconut Groove

Ningú li pot discutir a Xavier Cugat (1900-1990), encara que no agradi el seu sexisme o els seus arranjaments musicals, el paper rellevant que va jugar en la cultura hedonista del passat segle. Personatge atrevit com pocs, va ser seductor sense ser latin lover; va trencar motllos musicals sense ser un geni de la composició; va saber estar sempre on s’havia d’estar per triomfar en els estudis de Hollywood i en els locals musicals de renom tipus Coconut Grove.

Sexe, maraques i chihuahues traça un retrat del personatge seguint l’estructura ortodoxa de les imatges d’arxiu i les entrevistes amb músics i historiadors que perfilen els trets bàsics de la seva personalitat i estil, completat amb fragments d’entrevistes amb el mateix Cugat. Aquestes ens posen en dubte amb el personatge, perquè es té la sensació que s’inventava la meitat de les seves experiències. És difícil discernir què hi ha de veritat, mentida o exageració en moltes de les coses que explica, des que va dirigir el primer curt sonor de la història del cine fins a la seva relació amb Al Capone.

Com en molts altres casos, el personatge devora el seu creador. Violinista, compositor, director d’orquestra i caricaturista, Cugat va crear un model de música tropical: mambo, rumba guareche, bolero, jazz i easy listening, la banda sonora dels anys 40 i 50.

El documental, amb un títol més que precís, ens revela la seva mundanitat, els seus encerts (va descobrir Rita Hayworth), les seves invencions orquestrals i alguns dels coloristes fragments d’un cine impossible, pura fantasia exòtica amb Cugat i Carmen Miranda aconseguint que la gent s’evadís de la realitat.

Quim Casas - elperiodico.cat