CRÍTICA

Hi ha futur

Que l'avatar d'un videojoc consumeix tanta energia com quaranta etíops és una de les cridaneres afirmacions que puntuen el discurs d'aquest documental

Si la nostra cultura popular revela alguna cosa profunda sobre nosaltres mateixos, potser caldria convenir que el tret definitori de la humanitat no és tant la pulsió de vida com la pulsió de mort. Tal com assenyala un dels entrevistats en aquest documental realitzat per Cyril Dion i Mélanie Laurent, som més prolífics i eficaços en el terreny de la ficció apocalíptica que en el dels relats de renaixement, circumstància contra la qual es disposen a reaccionar el to, l’esperit i el discurs d'aquest documental que, davant la constatació científica de la finitud dels nostres recursos, enllaça diverses propostes per al canvi. El rellevant és que no són propostes hipotètiques, sinó solucions en marxa, que han provat la seva eficàcia i que els documentalistes presenten per inspirar un encoratjador salt de consciència. És inevitable que Mañana rebi acusacions de bonrotllisme. Precisament aquest el quid de la qüestió: quan cinisme desencantat i indecència neoliberal ballen junts, de vegades sense saber-ho, al centre de l'ordre imperant, l'optimisme només pot ser gest polític i arma de futur.

Que l'avatar d'un videojoc consumeix tanta energia com quaranta etíops és una de les cridaneres afirmacions que puntuen el discurs de Mañana. Dion i Laurent podrien haver aspirat en el seu treball a alguna cosa més que una irreprotxable funcionalitat per a la presa de consciència si haguessin renunciat a certa neteja, de caire gairebé publicitari, en la textura de les seves imatges i el disseny dels seus efectes gràfics. No obstant això, l'estructura programàtica del discurs és brillant, amb el seu ben traçat recorregut de l'agricultura a l'educació, passant per l'energia, l'economia i la democràcia, parts indivisibles d'un tot orientat a reconsiderar la nostra depredació acumulativa i a qüestionar els dogmes entorn de la letal economia de creixement.