|
|
CRÍTICA
Comèdia a corre-cuita
No són gaires les cinematografies que abordin el tema de la família com ho fa la tradició francesa. Disputes entre germans, herències en perill, mares delicades i antigues amants que reapareixen des de l'ombra dels temps solen ser els elements que, ja sigui junts i barrejats o de vegades per separat, protagonitzen bona part de les comèdies familiars burgeses del país veí; i el nou treball de Jean-Paul Rappeneau compleix amb tots i cadascun dels clixés associats al gènere: dues famílies enfrontades, dos germans en brega i una mansió com a conflicte.
Amb un ritme veloç, a cuitacorrents, Rappenau treu múscul als seus 83 anys i ens situa al costat de Jérôme Varenne (Matthieu Amalric), el fill pròdig que en una visita a París durant un viatge de Xangai a Londres s'assabenta que l'antic casalot a Ambray on van viure de petits està tancat per una disputa legal. Just desembarcar de l'avió que el porta de nou a Europa, Varenne no pararà ni un minut (literalment) per intentar donar solució a l'embolic immobiliari. Per descomptat, com manen els cànons, aquesta premissa és el punt de partida per a un vodevil que es mou a corre-cuita i que avança com un àgil partit de Roland Garros entre els molts personatges que protagonitzen aquesta lleugera sàtira. Tots ells, cal esperar, estan més que correctes (Amalric, Gilles Lelouch, Marine Vacth, etc.) i saben esprémer el seu perfil còmic i malenconiós fins i tot quan la pel·lícula es desvia cap a les resolucions més òbvies. En efecte, Grandes familias no passarà a la història com un film que faci trastocar els fonaments de la comèdia familiar gala, però almenys ens regala un penúltim acte climàtic de disgustos i persecucions que farà passar una bona estona als aficionats.
A favor: La seva afecció als cànons de la comèdia familiar.
En contra: Que en el fons no aporti gaire a la tradició còmica francesa.
Paula Arantzazu Ruiz – sensacine.com
|