CRÍTICA

‘Francofonia’ és una profunda reflexió sobre l’art

Tretze anys després de El arca rusa, aquella extraordinària pel·lícula que explicava la història del museu Hermitage de Sant Petersburg, s'estrena [...] Francofonia, nou film del prestigiós director rus Alexander Sokurov que va tenir la seva première al festival de Venècia i també va ser exhibit en l'última edició del Bafici. Igual que El arca rusa -filmada amb steadycam en un sol llarg pla seqüència i en format d'alta definició sense comprimir, una altra novetat-, Francofonia aposta a la perícia formal, però d'una altra manera.

És una pel·lícula amb una estructura que proposa diversos nivells de desenvolupament, en què conviuen la ficció i, d'una manera obliqua, el documental. Carregada de digressions i ocurrències, és realment molt ambiciosa en els seus objectius: Sokurov reflexiona sobre la cultura europea, el paper dels museus en la conservació de l'art i la influència determinant de la política en aquests assumptes.

Amb la seva pel·lícula sobre l'Hermitage ja havia plantat una llavor que va donar altres fruits: el 2014, Frederick Wiseman va rodar un film sobre la National Gallery de Londres i Johannes Holzhausen un altre sobre el Kunsthistorisches de Viena. A Francofonia fa servir el pretext de la història de les dificultats del Louvre durant l'ocupació alemanya de la Segona Guerra Mundial com a plataforma per explicar-ne una altra més abraçadora i que té dues facetes: la fictícia, protagonitzada per un navegant amb un vaixell carregat d'obres d'art que corre el risc d’enfonsar-se al mar enmig d'una tempesta -Sokurov sembla suggerir que els museus acaben sent això: enormes vaixells contenidors plens de mercaderies vulnerables-, i la que està inspirada en fets reals, animada per dos particulars enemics, l’elegant funcionari francès a càrrec de la direcció del museu i un militar nazi de perfil aristocràtic que ha d’aliar-se amb ell per protegir el patrimoni d'aquest imponent edifici situat al centre de París, una ciutat que al Führer li interessava especialment preservar.

Sokurov va explicant els detalls d'aquesta incòmoda relació mentre suma i superposa altres relats: sintètiques històries d'algunes obres, consideracions sobre l'art, pura simbologia (Marianne, el personatge de Johanna Korthals Altes, representant els valors de la República Francesa), imatges d'arxiu i preses aèries de París que llueixen filmades per un dron. Ho fa amb un to que també alterna diferents matisos: hi ha espai per a les cabòries humanistes i també per a la ironia refinada. Què seria de Rússia sense l'Hermitage i de França sense el Louvre?, es pregunta l'experimentat cineasta, sempre preocupat per protegir la bellesa enfront de les atrocitats que ens envolten. Hi ha altres interrogants i algunes conclusions en aquest sòlid film assaig que es revela amb autoritat com una meditació profunda sobre l'art, la història i la idea mateixa d'humanitat. Brillant.

Alejandro Lingenti – lanacion.com.ar