REINA CRISTINA, LA MUJER QUE FUE REY

Títol original: The Girl King Direcció: Mika Kaurismäki País: Finlàndia Durada: 106 min Any: 2015 Gènere: Drama biogràfic Interpretació: Malin Buska, Sarah Gadon, Michael Nyqvist, François Arnaud, Laura Birn, Peter Lohmeyer, Martina Gedeck, Patrick Bauchau, Lucas Bryant, Samuli Edelmann, Hippolyte Girardot, Veera W. Vilo, Jenny Rostain, Timo Torikka, Micci Martin Música: Anssi Tikanmäki Fotografia: Guy Dufaux Estrena a Espanya: 13/5/2016


Qualificació per edats:
No recomanada per a menors de 12 anys
Doblada en castellà
SINOPSI

Coronada el 1633, als sis anys, i educada com si fos un príncep, la reina Cristina de Suècia va ser una jove dirigent, enigmàtica i brillant, que va combatre les forces conservadores per revolucionar Suècia alhora que experimentava l'amor i explorava la seva incipient sexualitat. Òrfena de pare, que va morir a la guerra, rebutjada per la seva mare i criada en una cort luterana dominada per homes que pensaven que no tenia altra opció que casar-se per tenir un hereu, Cristina es va veure embolicada entre la passió i la raó. Revolucionària, estudiosa de les arts i les ciències, amiga de Descartes, lliurepensadora, precursora del moviment feminista..., en síntesi, una nova europea políticament visionària. Cristina era al mateix temps confusa, inquieta, excèntrica, solitària, i a la cort tots subestimaven tant la seva ment brillant com el despertar de l'atracció que sentia per la comtessa Ebba Sparre. Dividida pel conflicte que li plantejaven les seves aspiracions polítiques i els seus desitjos personals, Cristina prendria una de les decisions més controvertides de la història.

(Filmaffinity)

CRÍTICA

Mika Kaurismaki enlluerna amb el seu retrat de gènere de la reina Cristina

Va ser “La divina” Greta Garbo la primera estrella que es va ficar en la pell de la reina Cristina de Suècia, cap al 1933. Encara que amb la seva sola presència l'ambigüitat de la seva condició sexual estava servida, no va ser fins Abdicación, amb Liv Ullman reprenent el paper de la revolucionària monarca, quan va començar a aparèixer el lesbianisme com a tret distintiu del personatge històric. Doncs bé, Mika Kaurismaki remarca això, basant la seva pel·lícula en la relació que va mantenir la “Reina Verge” amb la cortesana Ebba Sparre, encara que no només, ja que per la seva pel·lícula desfilen personatges històrics com el filòsof Descartes, el canceller Oxenstierna, la mare Maria Leonor de Brandenburg, o el futur rei i cosí carnal de Cristina, Carlos Gustavo. En qualsevol cas, una personalitat històrica excepcional (amb la majoria d'edat acabada de complir va saber posar fi a la Guerra dels Trenta Anys), que mereixia una pel·lícula com la del director finlandès, qui gràcies a un guió de narrativa aclaparadora, amb diàlegs treballats i generoses dosis d'humor intel·ligent, aconsegueix apropar la Història a l'actualitat i forjar una icona, un model de comportament pop. Un experiment que ja havia posat en pràctica Sofia Coppola amb Maria Antonieta des d'altres pressupostos estètics, i amb una altra intencionalitat discursiva, però sense tant art ni gràcia dialèctica.

Sergio F. Pinilla - Cinemanía


Mika i Aki Kaurismaki mai han estat com els germans Mantle d’Inseparables, de David Cronenberg. Ells no són ni bessons, ni ginecòlegs, ni han caigut en les drogues (que se sàpiga) però sí que van començar junts la seva carrera al cinema i van decidir prendre camins ben diferents, gairebé oposats. Aki està instal·lat en la jerarquia del politburó del cinema d'autor europeu des de fa dècades. Mentre que Mika és un esperit lliure, un heterodox de manual, un finlandès seduït per la calor del Brasil, on viu i va rodar l'indispensable documental musical Brasileirinho. També és un director ben difícil d'encaixar en cap apartat. Fruit d'aquest costum de saltar de gènere en gènere, ara ha caigut en la casella del drama històric per abraçar la figura de la reina Cristina de Suècia (que va tenir les cares de Greta Garbo o Liv Ullman i ara de la gran Malin Buska). I no ho ha fet per estar de pas: esprem fins al límit els plecs i les arestes del personatge històric. Ha decidit que la posada en escena -eix d'aquest tipus de drames- es desarmi per posar-se al servei de l'actualitat del missatge, de la defensa de la llibertat sexual, de la religió, de la militància política i per enderrocar el pensament únic. Per apuntar amb el dit ple de sang cap a l'auge dels totalitarismes i omplir de licor, que embriaga, un plantejament formal intencionadament academicista i pla. Sens dubte, Mika és el gamberro dels Mantle, perdó, dels Kaurismaki.

Fernando Bernal - Cinemanía

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: