CRÍTICA

L'alegre melodia d'una de les cançons més conegudes dels Pet Shop Boys sona a tot volum mentre un grup d'amics ballen una coreografia ben estudiada del famós tema. És la Nit de Cap d'Any de 1999, un any crucial de canvis tecnològics i socials. 26 anys després, la jove que es col·locava al centre d'aquell cor està passejant el seu gos sota la tímida neu de Zenyang (Singapur), el seu poble natal. Llavors sona aquesta nostàlgica Go west, i ella reprodueix, amb gestos cansats però un somriure còmplice, la coreografia d'un tema que diu més del que sembla en l'última pel·lícula del director xinès Jia Zhangke. Más allá de las montañas és, diguem-ho des del principi, una obra mestra. Després del seu pas per la Secció Oficial del passat Festival de Canes, el film va aconseguir tants adoradors com haters, ja que el que es veu en la seva superfície és un melodrama que avança en el temps i que pretén ser una tèbia crítica al capitalisme. Però hi ha més, molt més.

Zhangke construeix tres històries en el temps en les quals els personatges es van relacionant i desapareixent, tenint com a eix central el personatge de Tao (Tao Zhao), una jove que adora cuinar crestes toves en les seves estones lliures. A la primera part, a manera de pròleg de prop de 45 minuts, s'explica el que la sinopsi oficial del film revela: un triangle amorós entre Tao i els seus dos amics, un ric i l’altre pobre, entre els quals prendrà una decisió que condicionarà la resta de la seva vida. En aquest capítol introductori es contraposen a la mateixa regió xinesa de Shanxi, lloc de naixement del director, la pobresa i misèria de la comunitat minera i la gent del carrer amb els nous rics nascuts dels negocis i la influència del capitalisme.

Si bé la imatge de la primera història s'emmarcava en un format acadèmic de 4:3, amb aires de vídeo dels noranta, la segona part del film eixampla la seva perspectiva i ofereix una posada en escena formal més adequada al seu nou context: l'any 2014. Ja d’acord amb els nous temps, Más allá de las montañas continua la seva marxa per les vides dels protagonistes, que a poc a poc aniran evolucionant i fins i tot desapareixent, mentre que la història no mor perquè sempre hi ha alguna relació que segueix quan la vida d’altres s'acaba. La vida és així. És en aquest impàs on comença a més la crítica de Zhangke: a la pèrdua de la cultura xinesa a favor del capitalisme i la globalització. I així connecta brillantment amb la tercera i última part: l’Austràlia de 2022. És ara la joventut, emigrada cap a les societats d'occident, la que protagonitza el futur parlat en anglès, i no en xinès. El format és ara panoràmic, i la tecnologia molt més avançada. Però aquí hi ha la música cantonesa que hàbilment col·loca el director per recordar les arrels, per treure de l'oblit i mort unes tradicions que moren, a tot el món, cada dia una miqueta més. Com dos costats d'una mateixa balança, ambdues cançons, la xinesa i la dels Pet Shop Boys, s'aniran alternant repetidament durant la pel·lícula per crear una antítesi fantàstica: tradició i novetat. Recordar o anar a l'oest.

Jia Zhangke, guanyador del Lleó d'Or de Venècia per Naturaleza muerta (Still life, 2008) i aclamat integrant de la Sisena Generació del cinema xinès, signa una pel·lícula per no oblidar. La seva tècnica és poderosa. Les seves idees, profundes i properes. El seu estil, inconfusible.