CRÍTICA

El cas d'home assessinadet

L'aposta d'Inés París per models de comèdia considerats fora de lloc és benvinguda

L'obstinació, gairebé encabotament, de la producció cinematogràfica espanyola actual (i segur que també de l'espectador, peix que es mossega la cua) per la comèdia assentada en la quotidianitat, la identificació i l'estereotip converteixen en gairebé una anomalia el que en altres temps del nostre cinema era tan habitual com una norma: l'exercici de la farsa vodevilesca allunyada del realisme i buscadora de l’estrambot.

Encara que només sigui per això, l'aposta d'Inés París a La noche que mi madre mató a mi padre, el seu quart llargmetratge, per models de comèdia considerats avui fora de lloc és benvinguda. Així, tot i que comparacions com el Jardiel Poncela de Los ladrones somos gente honrada i Eloísa está debajo de un almendro, o el Miguel Mihura d’El caso de la mujer asesinadita, li vinguin grans, entre altres coses perquè encara li faltaria pujar el nivell en el apartat de la brillant ironia o l'absurd intel·lectual, la seva ambientació en escenari (gairebé) únic, el gust pel gir argumental sorpresa, i la seva barreja d'intriga detectivesca de tall poc transcendent i humorisme d'equívocs fan pensar en aquest vessant.

Des Miguel y William (2007), la creadora d’A mi madre le gustan las mujeres (2002) i Semen, una historia de amor (2005), aquelles sí, comèdies basades en una nova quotidianitat, ha crescut molt com a directora. I aquí, un altre mèrit més, fuig d'aquest desgraciat i estès prototip de posada en escena televisiva basada en la planura, la manca de risc i l'excés de llum en els interiors, apostant per una fotografia tènue i molta càmera a l'espatlla, molt àgil i sense subratllats, i per la captura de les reaccions en segon pla. Un conjunt en el qual cada intèrpret, tot just sis personatges, toca sempre la tecla correcta.