CRÍTICA

La imaginació anòmala

‘Esa sensación’ no és una pel·lícula; és una experiència

En un món cinematogràfic que de vegades sembla esgotat pel realisme, l'estereotip i la identificació, per les estructures aristotèliques i per la referència, l'arribada d'una anomalia, del tipus que sigui, (gairebé) sempre és benvinguda. Si aquesta anomalia, si aquesta història, o millor, aquesta no-història, està comandada per una dona profundament enamorada d'una rotonda, tant en l’aspecte sentimental com sobretot en el sexual, l'assumpte adquireix tints d'esclat de creativitat.

A Esa sensación, tres cineastes al marge, Juan Cavestany, meravellosament surrealista a Dispongo de barcos (2010), El señor (2012) i Gente en sitios (2013); Julián Génnison, integrant del col·lectiu de l'absurd Canódromo Abandonado, i Pablo Hernando, tafur de l'estupefacció a Magia (2013), han unit els seus singulars caps per conformar una obra composta per tres relats alternatius, pel que sembla dirigits individualment, encara que en els crèdits no s'especifiqui quin és de qui. Això no és una pel·lícula; això és una experiència

La incomunicació i el desemparament, a més de la recerca d'aliances vitals, fins i tot en els llocs més absurds, articulen un treball que, per la seva reunió del conscient i l'inconscient, per la irracional juxtaposició de conceptes, i pel seu alliberament arbitrari de la imaginació, entronca directament amb el surrealisme. Fins i tot no és difícil veure el Luis Buñuel de La edad de oro, amb aquella dona excitada xuclant el dit gros del peu d'una estàtua, en les escenes en què la noia d’Esa sensación fornica amb una màquina de tiquets d'aparcament o amb les estructures metàl·liques de les ciutats. Gent en llocs amb el do de la inoportunitat, l’esguinç de la solitud, el patetisme de les relacions socials i la trobada amb l’anòmal, filmada amb enquadraments que, de vegades, busquen la metàfora visual de l'aïllament. Una posada en escena desigual, a la qual en diverses ocasions es pot acusar d'un impacte visual una mica pobre (els contraplans amb les reaccions de la gent de bé), però que gairebé sempre aconsegueix el seu objectiu d'enganxar per mitjà de l'exercici de l'estranyament .