CRÍTICA

Lloada sigui Rita

Tots fem tard -especialment els programadors de festivals generosos en el nombre de pel·lícules a exhibir- a la trobada amb aquesta polifacètica dona de cinema, i això que el currículum era difícil de superar: almenys tres obres mestres com a directora (O som da Terra a Tremer, Frágil como o Mundo i A 15ª Pedra), actriu a la irrepetible O Constructor de Anjos de Noronha da Costa, dissenyadora de vestuari a Francisca de Oliveira, decoradora per a DerRosenkönig de Schroeter o contribuent en un dels millors llibres de cinema contemporani, aquell que la Cinemateca Portuguesa va dedicar a João César Monteiro.

El que és bo és que els que no estiguin al corrent de tot això poden recuperar el temps i assistir al besllum de l'aclaparadora versatilitat de Gomes en la seva última joia, A vingança de uma Mulher, una d'aquestes rares pel·lícules que exciten la passió pel cinema, per allò que el cinema pot. Davant d’aquesta lliure adaptació de Barbey d'Aurevilly, davant d'aquest melodrama estilitzat i autoconscient, tornen a ressonar els ecos de Daney quan esmentava la particular passió arqueològica dels membres del pol d'imantació portuguès, d'aquells "artesans maníacs i hipercultivats que es paguen el luxe de fabricar el cinema més lent del món". I és que la cineasta comença des de les bambolines, des de l'esquena de la representació i la mol·lície dels intèrprets -les veus aèries invoquen l’artifici-, executant una bella i lúdica autòpsia del gènere a partir de plans que, com diria Deleuze, són vidres de temps en què el relat es depura i la mateixa història del cinema es reflecteix (Visconti i Ophüls voltejant una corda perquè Schroeter i Raúl Ruiz hi saltin). El més destacat de Gomes, excel·lent directora d'actors, és com aconsegueix obrir perspectives insòlites en aquest túmul malenconiós, com alterna allò cuit amb allò cru -acrobàcies de l'off, llibertats del in- perquè l'espectador senti que tant la seva ment com el seu cos es troben estranyament involucrats en el joc d'ombres.