CRÍTICA

Una bufetada, una riallada

Acull amb diversitat els problemes socials, racials, circenses, polítics i vitals d’aquestes vides tan en contacte amb el fulgor de l’èxit i amb la lletja realitat dels ambients i l’època

El personatge que ocupa completament la mirada de la pel·lícula és real, Rafael Padilla, pallasso conegut al París de principis del XX com “Xocolata”, el primer artista negre i pioner en una espècie de revolució de la figura del pallasso al circ; tot i que la pel·lícula, el seu propi biopic, deixa entreveure encara més la importància del seu company d'escena, un pallasso ja en declivi anomenat Foottit, que va ser el seu mentor i impulsor, i que fins i tot en el seu paper de comparsa s'aprecia la grandesa del seu peculiar i una mica sàdic personatge.

La descripció del director, Roschdy Zem, és variada i a l'ample, perquè acull amb diversitat els problemes socials, racials, circenses, polítics i vitals d'aquestes vides tan en contacte amb el fulgor de l'èxit i amb la lletja realitat dels ambients i l’època, tot això tatuat amb gust i propietat en la pell de la pel·lícula, tot i que el millor és, sens dubte, la interpretació dels dos protagonistes, Omar Sy (l'intocable), amb més taules que la Casa de la Fusta de Burgos, i el sorprenent James Thierrée, que veure’l en escena ja val el preu de l'entrada.

Pel·lícula hàbil en els seus canvis de tonalitat, i especialment melancòlica en el seu retrat del tot i el no-res.

Per a fidels al ‘biopic’ amb substància

El millor: Omar Sy i la descripció del món de l'espectacle de l'època.

El pitjor: vol abastar tant que es queda a mitges en alguns temes.

Imagino que aquest biopic tan interessant (a molts ens descobreix un personatge fascinant) com al capdavall convencional (et quedes amb ganes que hi explorin més) enfadaria bastant l’Spike Lee d'aquella Bamboozled tan càustica com combativa. En el fons, aquest clown negre (i no només pel color de la seva pell) sembla acabar sent presentat pel director amb una blancor que remet a aquests actors blancs que en el music hall i les varietés es pintaven la cara amb betum i parodiaven el negrito. Òbviament no va ser el cas de Rafael Padilla, l'home darrere de Monsieur Chocolat: el racisme sempre va ser-hi, en el seu camí tant personal com professional, i la seva conversió en pallasso no va caure en la ridiculització de la seva raça o en arquetips. Potser és aquest el punt més feble del film, el que pretén subratllar un missatge sense que necessités fer-ho. [...] No obstant això, la major part del temps la pel·lícula va per altres camins, a més dels habituals en les biografies cinematogràfiques executades amb classicisme i academicisme, conceptes que a mi personalment no em molesten: els de la crònica sobre l'art, sobre la impostura i sobre el món de l'espectacle. El retrat sobre el circ i el teatre de varietats en un París tan lluminós (i a punt d'entrar en una decadència, en un final de festa) com ple de clarobscurs és una petita delícia. Detallista en mostrar com es crea un número circense, com es testa i com evoluciona en viu, davant el públic, Monsieur Chocolat beu del Fellini de Los Clowns i del Jean Renoir de Can Can. També (com a bon biopic) s'atura en l'auge i la caiguda del protagonista i a estones arriba a estar a punt d'haver estat el 'Lenny' del circ per a la gent chic. No arriba tan lluny, cert, però en aquesta relació dins i fora de la pista amb el seu blanquíssim company hi ha molt de versió Cèsar i August de les eternes lluites de classe i raça.