CRÍTICA

Passin i vegin

Es podria pensar que 2015 quedarà en els annals com un d'aquests anys en què la representació de la identitat sexual en el cinema comercial va fer un altre petit pas endavant. [...] Doncs aquesta pel·lícula en aparença directa i combativa, aquesta història d'una agent de policia i una amant dels vehicles que s'enamoren sense remissió, té truc dins: en un moment donat, el càncer desplaça el lesbianisme, com si es tractés d'assumptes comparables, i el relat es converteix en una d'aquestes proclames liberals i reformistes que tant agraden al Hollywood d'Obama, d'altra banda una mala imitació del Nou Hollywood dels 70.

Aquí Julianne Moore i Ellen Page aconsegueixen que la cosa comenci mitjanament bé, fins i tot amb un cert humor paròdic pel que fa a aquest tipus de ficcions. Moore és una dona policia propensa a emprar la violència en la seva feina, més a l'estil de Harry Callahan que de Miss Marple. Per la seva banda, Page vesteix caçadores de cuir i fuma amb estil descuidat, com si les lesbianes haguessin de jugar a ser Marlon Brando perquè se les respecti. Estereotips? Per descomptat, però el fet que Freeheld comenci com una pel·lícula de gènere justifica tot això i molt més, com ara que totes dues acabin compartint casa i gos en una estructura de parella que Sollett caracteritza com si es tractés de la conseqüència inevitable d'un boy meets girl, més que d'aquesta girl meets girl. I aquí precisament es troba l'eix on la pel·lícula efectua el gir que la converteix en una altra cosa. D'una banda, la reivindicació dels seus drets que emprenen les dues dones amb motiu de la malaltia d'una d'elles té a veure amb una visió de l'homosexualitat en la qual aquesta potser ja no és la transgressió salvatge que van voler Jean Genet o Fassbinder, però encara conserva ecos de reivindicació sociopolítica, aquesta que se li fa tan insuportable a l'Amèrica més reaccionària i tradicionalista. D'altra, però, aquesta faula gairebé capriana perd la seva força quan la forma que adopta es mostra com una exaltada celebració de l'espectacle, del show business que sustenta la totalitat de les estructures socials nord-americanes.

En efecte, la part final, centrada en un judici on Moore i Page lluiten pels seus drets amb l'ajuda d'alguns personatges estrafolaris (entre els quals hi ha Steve Carell, és clar), ja no sembla voler il·lustrar un combat ètic i moral, sinó simplement demostrar que a Amèrica tot és possible, fins i tot allò que sembla anar en contra dels seus ideals com a nació, i també que la conquesta d'un país just ha de passar, més que per l'enfortiment de les institucions, per una demostració de seguretat de l'individu en un mateix, exposada al públic en forma d'animada i sorollosa obra de teatre. El drama judicial –que tan bons moments de cinema americà ens ha proporcionat, de Hitchcock a Preminger passant pel mateix Capra– es converteix aquí en una mascarada que anul·la qualsevol intenció política per deixar al descobert unes lleis socials que no depenen tant de l'esperit reformista del país com d'una exhibició més aviat impúdica de la intimitat. [...]

A favor: un elenc tan excèntric com divertit, que proporciona a la pel·lícula els seus millors moments.

En contra: un guió solemne i encarcarat, en el fons tan exempt de poesia com de punch reivindicatiu.