Sobrevolen com voltors els termes 'crisi' i 'dolent' per sobre del cinema espanyol. Durant un temps els productes audiovisuals espanyols van ser esclaus d'aquestes idees, films destinats a ser un més dins el gènere de la comèdia i del 23-F. El director espanyol Kike Maíllo elimina el voltor que s'alimentava del cinema espanyol amb la seva última pel·lícula, Toro.

La pel·lícula de Maíllo parteix del repetit conflicte entre germans enfrontats, Toro -Mario Casas- i López -Luis Tosar-, que sota l'amenaça d'un enemic comú, Romano -José Sacristán-, han de resoldre les seves diferències. Amb un guió que aparenta previsibilitat, la història es resol amb reaccions que foragiten allò presumptament establert. Irromp amb mestria el caos dirigit per Maíllo, ja que el desordre col·lectivament orquestrat dins de l'escena permet obrir nous fronts que eviten que l'espectador es relaxi. Tot i l'escassa originalitat de la idea inicial, Maíllo aconsegueix captivar l'espectador amb un gran domini dels temps. Construeix escenes de gran ritme a partir de baralles i persecucions en cotxe per la ciutat, que troben descans en pauses que suavitzen el ritme, però no la tensió ja que aquesta roman desperta i incansable durant tot el film.

La càrrega de tensió narrativa troba la seva continuïtat en els plans curts i de color gris, amb els quals es representa i capta la foscor interna dels personatges. Tot i utilitzar eines tècniques ja repetides en altres obres cinematogràfiques –per exemple, Black Mass-, Maíllo aconsegueix captar l'essència violenta, freda i d'esgotament que envaeixen els personatges durant les 48 hores en què transcorre l'acció fílmica. L'aposta poc arriscada s'esvaeix en moments puntuals en què l'estètica estàndard, de les pel·lícules ambientades al voltant de la màfia, muda el seu color gris per diferents tonalitats que freguen l'explosivitat de colors propers a la psicodèlia. Tot això permet crear un discurs ben embastat que troba en els actors una peça de suport. La interpretacions de Tosar i Sacristán resulten a l'altura de les expectatives. Tot i semblar poc aprofitats doten de serietat i credibilitat els seus personatges. Mario Casas completa el repartiment principal amb un gran treball, ja que aconsegueix desmarcar-se d’interpretacions prèvies. Malgrat mostrar els mateixos gestos que en altres projectes, aconsegueix fer-se amb el personatge i transmetre emocions al públic.

Toro resulta un producte ben elaborat que aconsegueix entusiasmar l'espectador. Tot i partir d'una idea ja treballada anteriorment en repetides ocasions, aconsegueix desmarcar-se lleugerament en crear nous camins. Maíllo construeix un film elaborat, atrapa el públic però amb el qual no acaba de ser valent en tancar-lo amb un final acadèmic.

El millor: la tensió narrativa en què es resol l'acció

El pitjor: el final poc arriscat