CRÍTICA

De gàbies a ocells

Naixem com peces d'un engranatge, afectades per l'entorn cultural i el sistema ideològic imperant en la societat que ens veu créixer. Si en països com el nostre la llibertat i el marge d'acció i decisió de les dones es veuen limitats per la violència estructural del patriarcat, què hem de dir de la manca absoluta que nenes, adolescents i dones experimenten en altres règims d'autèntica repressió, privades dels seus drets humans més bàsics i despullades de qualsevol intent d'individualisme, de qualsevol possibilitat de guiar el seu cos, la seva sexualitat i les seves decisions laborals o sentimentals pel sender de la seva voluntat? Des dels matrimonis pactats de conveniència, fins a les lapidacions, les violacions exercides per familiars, els frens al desenvolupament dels impulsos sexuals o la virginitat com a mostra obligatòria de puresa, hi ha un esgarrifós ventall de mostres de la sort que correràs en molts llocs del món segons el que tinguis entre les cames. Aquestes aberracions poden trobar en el cinema un vehicle per donar-se a conèixer, per modificar consciències i permetre que una mica de llum sigui llançada a les ments més fosques i tancades. Com a al·legat crític, fascinant i commovedor arribava a les pantalles del Festival Cineuropa Mustang, una òpera prima amb majúscules signada per la turca Deniz Gamze Ergüven. Aquesta directora novella ens ofereix una història atrevida i rupturista carregada d'emocions fortes, de preguntes incòmodes, de salvacions, condemnes i sobretot, una representació en miniatura de la societat i l'entorn familiar de cinc germanes de l'Orient Mitjà que ens posa els pèls de punta.

[...] La intel·ligent mirada d'Ergüven ens submergeix de ple en les frustracions, els somnis i la rutina quotidiana d'aquestes cinc òrfenes turques, perfilant i desenvolupant progressivament les seves complexes personalitats, totes elles molt diferenciades. Amb una fotografia impecable acompanyada d'una encertada banda sonora i una càmera hàbil, plena de curiositat i empatia cap a les seves protagonistes, totes elles actrius amb un elevat nivell interpretatiu, Mustang entreté, enganxa i atrapa un espectador nerviós per la fortuna de les noies. No va ser fàcil per a la directora incubar aquest projecte, ja que fins i tot va haver d’amagar el guió al seu propi equip tècnic per por que es neguessin a gravar-lo, ja que al seu país l'opinió pública es troba dividida pel que fa a l'obra i ja ha rebut tota mena d'amenaces, cosa habitual en moltes produccions cinematogràfiques que aborden temàtiques incòmodes o que qüestionen la injustícia imperant en el seu lloc d'origen. [...] Enmig de tot això: dubtes i curiositat adolescent, rebel·lia infantil, tristesa davant la marxa dels grans, unió i complicitat, por i menyspreu absolut davant una autoritat aberrant. El ventall de reaccions de les nenes davant el control de les seves vides és molt diferent, mostrant-nos els efectes devastadors que aquest tractament deshumanitzat pot provocar en qualsevol ésser humà i reivindicant amb pinzellades d'ironia i tendresa, el dret a riure, a ballar, a estimar. A construir la pròpia existència sense el pes de la dictadura familiar o social.

Ningú hauria de quedar-se sense veure Mustang. No només perquè és una obra mestra del seu gènere, honesta, concebuda des de les vísceres i posseïda per una veritable voluntat de canvi, sinó perquè ens delecta amb un cinema de personatges, sentit i humà, dolorós i rialler com la vida mateixa. Cadascuna de les cinc nenes representa una manera de veure el món, una forma de sentir i d'actuar. Podem veure la gran de les germanes impulsiva i arriscada lluitant per un amor adolescent o la més petita -el personatge més paradigmàtic de la cinta- com a emblema del canvi, de la negativa ferma que decideixin sobre ella els seus propis familiars. Així, Ergüven dota la seva òpera prima de múltiples capes de lectura i interpretació, en ple 2015 on milions d'aberracions cap a dones i nenes se succeeixen una rere l'altra. Milions d'ablacions, assassinats, abandonaments, violacions, tràfic de blanques, abusos, discriminacions, insults, terrorisme masclista. Mentre el món segueix girant sense parpellejar. Escrivia Galeano aquell vers tan bonic de “La Iglesia dice: El cuerpo es una culpa. La ciencia dice: El cuerpo es una máquina. La publicidad dice: El cuerpo es un negocio. El cuerpo dice: Yo soy una fiesta.” Tant de bo totes les nenes i dones del món puguin decidir-ho tot molt aviat sobre la festa de la seva vida, el seu cos, les seves relacions i el seu futur.