CRÍTICA

Un nét. Una àvia. Una família. Una història d'amor entre nét i àvia, entre àvia i nét. La resta de la família serveix per secundar la narració i aporta alguns contrastos diversos, alguns d'ells una mica histriònics, que ajuden a realçar la tendresa i la sensatesa de la relació entre el jove i l'anciana. D'altra banda, Los recuerdos posa en relleu assumptes que tots podem haver percebut en la nostra pròpia vida, en la relació amb els nostres pares i amb els nostres avis. I més evident encara quan arriba l'hora de plantejar una solució a les atencions que una persona necessita per poder viure els seus últims anys. No obstant això, he de dir-ho ja, la pel·lícula no és només sobre una relació entre persones. Ho és també d'una relació amb les coincidències de la vida, amb l'harmonia que les situacions creen, més enllà de les pretensions concretes de les persones. Per exemple, la pel·lícula acaba com comença: de tal manera que els protagonistes han canviat i, no obstant això, la història de fons segueix sent la mateixa. Dues persones s'equivoquen de cementiri: així comença i així acaba la pel·lícula. Per tant, una pel·lícula que tracta del destí, de les seves caramboles, de les seves trobades, de les seves lògiques.

La pel·lícula em va passar agradablement. O més aviat jo vaig passar agradablement per ella. Ho dic perquè no és una pel·lícula profunda, ni ho pretén. No serà una obra inoblidable, ni pretén ser-ho. Jean-Paul Rouve, el director, no es planteja res transcendent en el terreny cinematogràfic. Diguem que les seves pretensions són modestes, la qual cosa és molt d'agrair. I és precisament aquesta manca d'ambició el que fa que la pel·lícula no ens vulgui entabanar amb el que no és. Per tant, molt d'agrair per part de cinèfils que vulguin donar-se un respir amb tanta pel·lícula ampul·losa, ambiciosa i tramposa com n'hi ha.

Un element a valorar en Los recuerdos és l'actuació del jove protagonista, Romain, per part de Mathieu Spinosi, un actor amb un futur molt prometedor. [...] La maduresa que transpira en la seva interpretació contribueix, i molt, a l'hora de percebre els contrastos d'immaduresa que, per exemple, mostra el paper que exerceix el pare (Michel Blanc), brillant en els seus moments histriònics, en els seus moments patètics i en els seus moments tendres. He de dir que la pel·lícula té tan poques pretensions que fins i tot li podríem passar per alt el càsting. És a dir, Romain no guarda cap semblança ni amb el seu pare ni amb la mare. En canvi, sí que ens podem creure que la relació amb l'àvia conté un encert en aquest sentit.

Menció a part mereix el personatge de l'àvia, encarnada per la gran Annie Cordie, que desprèn humor, intel·ligència i tendresa.

En conclusió, Los recuerdos és una pel·lícula per veure relaxadament i sense pretensions per part del cinèfil. I aquí està el seu encant.