CRÍTICA

L’horror i l’èxtasis

Avís: aquesta crítica cita detalls de l'argument de la pel·lícula. Si preferiu no saber-ne res, millor que no seguiu llegint.

Arrenca fort El renacido, gairebé podríem dir, amb el millor que ha fet Iñárritu en tota la seva carrera: uns pioners que es dediquen a caçar pells d'animals són brutalment atacats pels indis, que creuen que aquests han segrestat la filla del cap de la tribu. Una llarga seqüència filmada amb mestria, tant per al western d'acció bruta, com per al bèl·lic banyat en horror, on els estilitzats plans seqüència marca de la casa serveixen tant per mostrar el pla general de la batalla com els múltiples detalls que deixa rere seu la barbàrie. I això que és només un aperitiu del que vindrà a continuació. Igual que Steven Spielberg realitzés a Salvar al soldado Ryan (1998), la brutal batalla d'arrencada d’El renacido serveix per enquadrar l'escenari moral en què es desenvoluparà la resta de l'acció: en una terra inhòspita, on la llei i la justícia són mers paradigmes ètics, un grapat d'homes salvatges -ja siguin immigrants o americans natius- faran el que sigui per tal de salvar la pell (o cabellera); els uns tractant d'arribar fora de perill al fort que els acull, els altres a la caça i captura de l'home blanc.

Alejandro G. Iñárritu se sent còmode mostrant el costat més fosc de l'ànima humana, això és una cosa que sabem des que es va donar a conèixer amb Amores perros (2000); però si en alguna cosa és expert és en sotmetre a un cruel viacrucis els seus personatges protagonistes, en la majoria dels casos, sent incapaç de posar-se límits a l'hora de retratar aquest horror. El pitjor dels casos és prou conegut: Biutiful (2010) és un veritable almanac de pèssimes decisions, tant narratives com morals (si no és el mateix). El millor, curiosament, ho trobem a Birdman (2014), on en suavitzar la càrrega dramàtica i sublimar la part satírica, el cineasta mexicà va poder equilibrar millor el seu estrany gust a l'hora de posar en escena tota mena de malsons, més que kafkians, jungians.

Si alguna cosa recorda El renacido és la tan meravellosa com bàrbara novel·la de Cormac McCarthy Meridiano de sangre. Un relat fronterer on la tortura, les mutilacions i els assassinats més salvatges tenyeixen de sang la fugida cap endavant d'un jove a mig camí entre els EUA i Mèxic. A El renacido hi ha aquest corpus brutal, on el sofriment extrem és el leitmotiv bàsic sobre el qual gira la cinta. El protagonista, Hugh Glass (Leonardo DiCaprio), una mena de guia a l'infern nevat, haurà de sobreposar-se a les terribles ferides sofertes quan és envestit per un ós -una seqüència de violència majestàtica que passarà als annals del cinema- per així intentar tornar al fort i donar curs a la seva venjança sobre els companys que el van deixar enrere. Cada pas que fa, és ja no només una mostra de tenacitat infinita, sinó una nova fuetada en el seu continu patiment. El western vira cap al cinema d'aventures, i aquesta entesa és com un acte de supervivència en el límit de la vida i la mort.

El ying (estètica) i el yang (ètica) al qual ens té habituats Iñárritu tampoc desapareix en aquesta pel·lícula (i això que és el millor que ha fet mai). Vaja, que si el cineasta s'hagués limitat a posar en escena l'aventura (i posterior vendetta) de Glass cenyint-se als actes, estaríem davant d'una pel·lícula magnífica (almenys, per als que gaudeixen d'un cinema nodrit en la violència). Però és clar, en signar qui signa l'obra, el yang pesa molt. Per aquest motiu Iñárritu s'obstina a esclafar la cara d'un extenuant DiCaprio en plans cada vegada més tancats, on les baves i els mocs de l'actor subratllen el seu patiment sobrenatural. O, encara més delirant, que esquitxi el relat de plans místics, on un delirant Glass somia la seva dona morta levitant o vegem com neixen ocells de l'interior de ferides de mort. Un afegit que només es pot entendre com una relliscada més en l'obra d'un director tan fascinant com esquiu.

A favor: Tom Hardy, una bèstia de la interpretació, aquí aterridor com a vilà descarat.

En contra: Les al·lucinacions del protagonista.