CRÍTICA
Diari de cineasta
Moretti s'ha amagat en el cos d'una dona que exerceix de transsumpte de l'autor, una dona que, això sí, és directora de cinema
El cinema de Nanni Moretti sempre ha estat una forma de teràpia, un tractat sobre l'obstinació del director per estar relaxat amb la vida i amb el món. Sovint autobiogràfiques, les seves pel·lícules parlen de la seva quotidianitat, però amb el meravellós afegit d'un extraordinari sentit de l'elusió somiadora, allà on el desig, i també el remordiment, es converteixen en la viva imatge del sentit mateix de la vida. Ja sigui de forma meridiana, com a Abril (1998), amb les seves fílies i fòbies; a Caro diario (1993), amb les seves picors físiques i mentals, o a Palombella rossa (1989), sobre la seva infantesa, les seves pors i el fracàs de les idees comunistes, ja sigui introduint sentiments propis en històries sobre allò aliè, Moretti és un gran contador de relats sobre un mateix. I la mort d'una mare no és qualsevol cosa. Un tema al qual acudeix en l'excel·lent Mia madre, on per primera vegada s'ha amagat en el cos d'una dona que exerceix de transsumpte de l'autor. Una dona que, això sí, és directora de cinema, per no acabar d'emmascarar la seva habitual sistemàtica.
Amb el contrapunt còmic del personatge de John Turturro, una estrella del cinema americà que va a Itàlia per protagonitzar una pel·lícula de denúncia dirigida per la protagonista, i en un relat sobre la por a una manera de ser, Mia madre, com sempre en Moretti, ens parla de molts assumptes amb una enorme complexitat emparada en la senzillesa. En ella hi ha la recança del dubte en una persona que no acostuma a dubtar, de gran personalitat, que sempre ha cregut tenir la raó (i que segurament l'ha tinguda), i que s'ha guanyat fama de distant, de dura i d’envanida entre la majoria, la que sí que dubta. Un caràcter que qualsevol que hagi entrevistat Moretti alguna vegada sap que no és difícil que surti a parlar-ne.
A diferència de l'emocionant naturalisme sense digressions de La habitación del hijo, el director italià ens parla de la pèrdua a través de la contínua ruptura del realisme, amb seqüències d'un onirisme surrealista que de vegades s'integra en somnis físics, mentre que d'altres, les millors, sorgeix sense que ningú necessiti estar dormint, amb la naturalitat expositiva d'un brillant i fugaç pensament lògic. Drama politicosocial a la manera d'un autor que sol imposar un cert distanciament en aquest vessant, Mia madre és també una sàtira de la indústria del cinema i una dissecció de les pors contemporànies. Les socials, les morals i les sentimentals.
Javier Ocaña - El País
|