LA JUVENTUD

Títol original: Youth Direcció i guió: Paolo Sorrentino Països: Itàlia, França, Regne Unit i Suïssa Any: 2015 Durada: 124 min Gènere: Drama. Repartiment: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda Música: David Lang Estrena a Espanya: 22/1/2016


Qualificació per edats:
No recomanada per a menors de 12 anys
DO en castellà

PREMIS
2015: Premis Oscar: nominada a millor cançó
2015: Festival de Canes: secció oficial llargmetratges a concurs
2015: Globus d’Or: nominada a millor actriu de repartiment (Fonda) i cançó original 2015: Premis del Cinema Europeu: millor pel·lícula, director i actor (Michael Caine) 2015: Satellite Awards: nominada a millor actriu de repartiment (Jane Fonda)
2015: Critics Choice Awards: nominada a millor cançó original
SINOPSI

Fred Ballinger (Michael Caine), un gran director d'orquestra, passa unes vacances en un hotel dels Alps amb la seva filla Lena i el seu amic Mick, un director de cinema a qui li costa acabar la seva última pel·lícula. Fred fa temps que ha renunciat a la seva carrera musical, però hi ha algú que vol que torni a treballar; des de Londres arriba un emissari de la reina Isabel, que l’ha de convèncer per dirigir un concert al Palau de Buckingham, amb motiu de l'aniversari del príncep Felip.

(Filmaffinity)

CRÍTICA

"La lleugeresa és una forma de perversió", se sent a Youth (‘La juventud’), l'última pel·lícula de Sorrentino i, per obligació, la continuació natural (o artificial, tant li fa) de La gran belleza. De nou, la descripció pautada de l'instant que precedeix al precipici es converteix en l'únic argument. I una altra vegada, el director s'esforça a dibuixar el buit que queda quan ja no queda res. No és tant tristesa, com dolor; no és malenconia, és febre.

No té, sens dubte, el malestar lúcid de la seva precedent, de la seva necessitat de buit, del seu cansament, de la magnanimitat mandrosa d'aquest gegant que va ser Jep Gambardella, però, amb tot i això, la nova proposta de l'italià acaba per ser, en la seva imperfecció, grandiloqüència, en la seva profunda ridiculesa... bellíssima. Irritantment bella, si es vol. La juventud torna a ser una d'aquelles pel·lícules que fan mal, però per dins.

Michael Caine i Harvey Keitel són Fred i Mick, dos vells que gasten un dels seus últims estius en una hotel alpí de Suïssa. Som davant de dos èmuls de Settembrini i Naphta, els personatges que ordenen les brases del segle XX a La montaña mágica de Thomas Mann. El primer és un músic retirat. L'avala una vida d'èxit que ara, per fi i a la fi, descobreix perfectament inútil. Amb la dona que es va sacrificar per ell i per cadascun dels seus èxits perduda en una malaltia insondable, contempla en soledat el passat com una ferida de cendres i fang. El seu èxit més gran, pel qual sempre serà recordat, va ser la composició ‘Simple songs’ i és en la lleugera senzillesa de la seva obra on acaba descobrint el buit que l’arrasa. “La lleugeresa és una forma de perversió”, es repeteix.

Al seu costat, el personatge de Keitel és un home vitalista que es resisteix a rendir-se. Productor de cinema, es veu capaç de tornar a ser el que va ser. Perquè vol, perquè pot i, probablement, perquè no li queda més remei. Atents a l'aparició de Jane Fonda com a musa d'altres temps. Diguem que en l'imaginari comú aquest últim interpreta el subjecte de progrés que confia en el caràcter de la vida, sense més, per imposar-se a l’absurd de tot això. Settembrini va ser el nom que va rebre en la novel·la de Mann. Davant d’ell, Naphta es deixa arrossegar per la certesa racional de l’absurd de tot. I així, fins al més lúgubre i lúcid dels suïcidis.

I al mig, que per això el director és napolità, la sospita que n’hi ha prou amb un instant de bellesa per imaginar tan sols la possibilitat del sentit. O era només plaer? Dos vells contemplant el cos despullat, jove i perfecte d’una dona resum resumeixen el món.

Paolo Sorrentino compon així una pel·lícula de moments. Lluny de l'arquitectura perfecta, en el seu insultant barroquisme, de La gran belleza, el director es conforma a fer que l'espectador navegui per una pantalla que aspira a la textura de la carn. Fellini viu a la retina del director italià transmutat en una icona pagana, en un sant sacríleg. I Sorrentino s’hi entrega amb una fe que dóna en fanatisme.

Per descomptat, som davant d'una pel·lícula feta per irritar. Tot en ella és impostura, afectació i crisi. El món barroc és necessàriament així. L'únic discurs sensat i no vergonyant de la mort consisteix a morir. Per això, qualsevol intent d’allò contrari porta necessàriament al vici d’allò pompós, d’allò ridícul, d’allò malalt.

Sí, i què? El cinema de Sorrentino molesta perquè és perfectament conscient del lloc que ocupa. És masclista, carnal, excessiu i tan irreflexivament pueril que només admet Maradona com digne de canonització. I això últim no és una metàfora. [...]

El resultat és, de nou, una pel·lícula que alhora és homenatge a la impossibilitat de fer res més que res. Com el príncep Don Fabrizio o Marcello Rubini, com El gatopardo o el periodista de La dolce vita, com Jep Gambardella, el cansament no és una opció; és l'única manera sensata de trepitjar la vida. Només el lleu record d'un instant de plaer, d'una simple cançó, val. No és l'obra mestra que volia ser, però la febre és la mateixa.

Luis Martínez – El Mundo

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: