CRÍTICA

Una mirada cínica sobre una crisi depriment

La greu crisi econòmica que va sacsejar els Estats Units el 2008 i va tenir nefastes conseqüències mundialment, ha inspirat pel·lícules valuoses que aborden el tema des de diferents arestes: Margin Call de JC Chandor, El lobo de Wall Street de Martin Scorsese i Blue Jasmine de Woody Allen. La inclusió més recent en aquesta llista és La gran apuesta (The Big Short) d’Adam McKay, que tenim actualment en cartellera i que acaba d’aconseguir 5 nominacions a l'Oscar.

Es tracta d'una comèdia coral, que reparteix el protagonisme entre diversos personatges, tots relacionats amb el mercat borsari i l'especulació sobre les alces i baixes del sector immobiliari. L’intuïtiu inversor Michael Burry (Christian Bale) descobreix que el mercat de l'habitatge és summament inestable, per la qual cosa decideix començar a invertir en contra d'aquest mercat. Els diferents bancs accepten la inversió de Berry sense imaginar que les seves prediccions sobre la bombolla immobiliària són certes.

En paral·lel, altres inversors també comencen a seguir la petjada de Burry i fan el mateix tipus d'inversió. D'una banda, Mark Baum (Steve Carell) dirigeix ​​un hedge fund (fons de cobertura o d'alt risc) i descobreix esgarrifoses pistes que evidencien la catàstrofe del sector immobiliari. I la tercera punta del triangle la conformen els joves inversors Charlie Geller (John Magaro) i Jamie Shipley (Finn Wittrock), els quals recorren al banquer retirat Ben Rickert (Brad Pitt) per ingressar en el complex joc de les inversions.

El director i guionista Adam McKay (la filmografia del qual està plena de comèdies protagonitzades per Will Ferrell) adapta el llibre The Big Short de Michael Lewis, per mostrar de manera àgil i entretinguda com es va originar l'imminent col·lapse de l'economia mundial. Les troballes són preocupants i els resultats de la crisi són depriments, però McKay aconsegueix convertir la tragèdia en una comèdia de l'absurd, gràcies a un guió que privilegia uns diàlegs enginyosos i punyents, disparats a boca de canó.

El millor de La gran apuesta està en la seva personalitat cínica i irreverent. McKay recorre a tots els mitjans possibles per entregar el seu missatge d'una manera atractiva i amigable. Per exemple, és un gran encert que els personatges s'atreveixin a trencar la quarta paret i parlin directament a la càmera, per explicar o aclarir algun tema. Això genera una implicació més gran amb l'espectador i funciona com una confessió íntima.

Així mateix, és una aportació bastant apreciable la presència d'alguns convidats sorpresa, els quals expliquen en termes senzills alguns conceptes d'economia i finances. L'aparició de Margot Robbie en un jacuzzi dictant càtedra sobre economia és, sens dubte, una referència genial i descarada a El lobo de Wall Street.

Christian Bale aconsegueix una actuació formidable, que se suma a la seva llista de grans transformacions. El seu Dr. Burry és un personatge que recorda a Alan Turing i a Steve Jobs: tot i ser un geni visionari i fins i tot incomprès, les seves habilitats socials són maldestres i tosques. [...].

Malgrat tots els esforços del director per fer comprensible la complexitat del món financer, La gran apuesta maneja tantíssima informació i la dispara a tal velocitat, que és impossible captar-ho i entendre-ho absolutament tot. Però tot i que alguns detalls es perdin en l'espai de les endevinalles indesxifrables, queda clar per què es va originar la crisi i, sobretot, per què podria repetir-se, com ens recorda el preocupant epíleg.