La vuitena pel·lícula de Quentin Tarantino és, simplement, magistral. Tant si es pren com un (euro)western d'interiors, amb vuit fills de p*** com a protagonistes (i un extra que és tot afecte) embrancats en una dialèctica contínua principalment centrada en les cicatrius i ferides gangrenades que ha deixat darrere seu la Guerra de Secessió; com si es pren com un relat diabòlic d'Agatha Christie, on l'asfixiant tensió sol alliberar-se amb cascades de sang viscosa -aquests nous bastards juguen al Cluedo com si fos una ruleta russa-; o, simplement, si es viu com un nou viatge embogit a l'univers tarantinià, ple de sublims speechs (aquí Samuel L. Jackson se surt del gràfic (aka molòmetre)) -els arabescos que precedeixen l’armaggedon-, delirants acudits soterrats sota la imminent barbàrie, un grapat de personatges entregats a un cul-de-sac narratiu no exempt del conegut distanciament hipertròfic marca de la casa -aquest que sempre situa en primer pla la ficció com un element destinat al pur gaudi i que tant beu de la sèrie B , el còmic pulp o les pel·lícules que la història ha tractat, sense aconseguir-ho, de deixar al marge- i un gust exquisidament grotesc per eliminar l’artifici digital: aquí quan esclaten caps fins i tot a l'espectador li arriben trossos de crani, cervells i sang (per alguna cosa Greg Nicotero, encarregat dels FX, és el nom que apareix just després del director en els títols de crèdit).

La millor manera d'explicar Los odiosos ocho seria dir que concentra el millor de l'obra d'un cineasta que, especialment des de Death Proof (2007), ha assolit una maduresa com a autor i storyteller absolutament incontestable. Si bé les seves primeres obres funcionaven com puzles narratius d'alt voltatge, on les referències cinèfiles (i musicals) i la seva passió esteticista-fetitxista es barrejaven en el cervell-sampler del seu autor al costat de discursives converses -que servien tant per analitzar la cultura pop com per discutir sobre hamburgueses i gelats- i la seva diletant passió per la violència més expeditiva, a partir del projecte Grindhouse, ha anat estilitzant les seves formes i, si bé mai ha renunciat a l'herència cinematogràfica rebuda, sí que s'ha trobat més a gust en un món que li és absolutament propi. D'aquí que els seus jocs fílmics es tornin més complexos i agosarats, i donin a les seves pel·lícules estructures frontissa (Death Proof), novel·lesca (Malditos bastardos, 2009) o mitjançant la contracció-expansió (estructura d'acordió) apropant-se tant a l'Odissea com als Nibelungs (Django desencadenado, 2012). Quins serien els millors moments de la seva obra? L'escena del bar a Malditos bastardos, el sopar a casa de l’esclavista a Django desencadenado, la set-piece on la núvia s'enfronta a l'exèrcit d'O-Ren Ishii a Kill Bill (2003), la tortura al policia a càrrec de Mr. Blonde a Reservoir dogs (1992)... Doncs bé, Los odiosos ocho és exactament això: tota la intensitat, tot l'humor, tota la violència i tota la filigrana argumental present en aquestes seqüències, aquí són en les tres hores que dura la pel·lícula. Des de l’inici, amb el seminal score que li ha brindat Morricone, fins al final, quan les cartes han estat mostrades i la sang ha estat vessada.

No enganyem ningú. La crítica americana ha corregut a dir que Tarantino es passa de brut, que la força innegable que posseeix la seva posada en escena i la seva intel·ligent descripció de personatges, es veu enfangada pel que té de grotesc el seu gust per la sang. Suposo que el nostre gust és diferent o que, almenys, sabem a què ens enfrontem. La violència en l'univers de l'autor de Pulp Fiction (1994) mai té un caire realista -com sí que el té el cinema d'Iñárritu o Haneke-, i aquesta es gaudeix de la mateixa manera que un gaudeix llegint un còmic de Jason Aaron o Garth Ennis , perquè hi ha un distanciament clar entre el que és ficció lúdica i el que és un patiment inacceptable. De fet, el més extrem que ha escrit mai Tarantino ni tan sols ho va filmar ell: la pallissa a Alabama a Amor a quemarropa (1993) venia signada per Tony Scott. I és probable que sigui a Los odiosos ocho on aquesta apareix de forma més exagerada, fins i tot més divertida, si se’m permet dir-ho sense que em prenguin per boig. I tot i així aquest exabrupte no és més que la guinda a tres hores de suspens màgic -Hitchcock s'hauria menjat tres pots de crispetes veient-la-, un innegable exercici d'estil -8 personatges, 1 escenari, 70 mil·límetres de fotograma- que és pur cinema. El millor que un pugui tirar-se a la cara si el que vol és gaudir sense embuts d'una bona pel·lícula de Quentin Tarantino.

A favor: L'absència de trampes argumentals. I la veu en off que apareix a mitja pel·lícula.

En contra: Hi ha un ralentí de 4 segons al qual no trobo explicació. Però tant me fa.