Quan l'amor és tragèdia

La boda esdevé un cúmul d’hipocresia, aparences enganyoses, odis mantinguts en secret i un volcà a punt d’entrar en erupció

Paula Ortiz afronta un agosarat desafiament sense aparent sortida, però que supera i molt: adaptar Bodas de sangre, la cèlebre tragèdia de Federico García Lorca. Una amalgama d'odis ancestrals, famílies amb ressentiments mai superats, defensa a ultrança de terrenys que es consideren propis i una història d'amor a tres bandes que culmina tràgicament. Semblant material, que presagiava una tremebunda i desfasada desfilada de situacions portades al límit, és traduït per Paula Ortiz en un torrent d'imatges suggeridores que no donen respir a l'espectador que accepta des del principi un impacte emocional estructurat amb gran intel·ligència. El passat sempre reapareix entre famílies que no han superat l'esquinç provocat pels seus enemics.

Com saben els qui coneixen l'obra, una cerimònia nupcial és el detonant del drama que va minant la fortalesa dels que el pateixen. Dos amics de la infància (Asier Etxeandia i Álex García) han compartit desitjos amorosos amb una noia, la núvia, que accepta casar-se amb un d'ells, perquè l'altre, Alejandro (l'únic que té nom), ja va contreure matrimoni amb una cosina seva (Leticia Dolera) i ha estat pare. Però la noia és incapaç d'oblidar aquell primer amor. El casament esdevé un cúmul d'hipocresia, aparences enganyoses, odis mantinguts en secret i un volcà a punt d'entrar en erupció.

Sobre La novia gravita aquesta tragèdia escènica i per això el personatge requeria una actriu excepcional. L'ha trobat en la valenciana Inma Cuesta, coneguda especialment pels seus treballs en sèries com Águila Roja. La seva creació del dubitatiu personatge, sempre sumit en el dubte, el neguit i la por, resulta extraordinària. Al costat d'ella hi ha un notable planter d'intèrprets: Leticia Dolera, Mariana Cordero, Carlos Álvarez-Novoa, Luisa Gavasa, Ana Fernández... Però qui embasta a la perfecció aquest en aparença desmesurat desafiament és, cal repetir-ho, la directora Paula Ortiz. És el seu segon llargmetratge i prediu un gran futur artístic per la seva capacitat per entrellaçar personatges i situacions en imatges sempre inspirades.