CRÍTICA

[...] El viaje de Arlo sentirà moltes vegades les comparacions amb El Rey León o En busca del valle encantado. A sobre, aquesta segona també és amb dinosaures i també amb un apatosaure de protagonista. Però té més similituds amb la primera, ja no només en certs punts de la història, sinó perquè hi ha certes escenes que són pràcticament una descarada revisió de la pel·lícula de 1994. El plantejament és el punt més fluix de la pel·lícula, que es queda amb una història que coneixem de sobres i que no arriba a aportar res de nou, però després d'això passen directament a l'acció, apunten al nostre cor una vegada més i ens deixen totalment al·lucinats, de nou, amb el seu increïble talent.

Un cop comença l'aventura d'Arlo en solitari (bé, amb Spot), la pel·lícula es torna una absoluta i total sorpresa. En aquest llarg camí que passa com un sospir veiem com el dinosaure es va adonant que el que li deia el seu pare era veritat: afrontant les pors és quan un descobreix la bellesa que té al seu voltant, i que el pitjor que pot fer un és quedar-se parat (segur que això també ho van aprendre en el procés de creació d'aquesta pel·lícula). L'evolució del personatge passa a través de topades amb proves a la seva valentia o amb diferents personatges que l'ajudaran a entendre que no es pot confiar en tothom, o que la por és també important per saber on són els límits. I tot i que hi ha algun personatge que arriba a cridar l'atenció, la veritat és que és sorprenent que bé que va la pel·lícula només amb Arlo i Spot gairebé tota l’estona. [...]

El viaje de Arlo és plena de moments d'acció, però també de molt, molt sentiment. Aquesta vegada molt més universal, és capaç de tocar nens i grans, i tant que ho farà. No ens escaparem de treure el mocador gràcies a aquests moments que, a més de visuals, són conceptualment preciosos, com l'explicació que Arlo fa a Spot del que és una família.

[...] Des del principi se'ns mostra com la veritable enemiga d’Arlo és la Natura. Implacable, perillosa, cruel, però alhora bella i plena de secrets i potencial. Aquest costat bo l’haurà d'anar descobrint el protagonista en el seu viatge, nosaltres el veurem des del minut u amb un nou encert de l'animació. Perquè sí, encara que no ho sembli, els escenaris són animació per ordinador. Com sempre, Pixar ha volgut potenciar un aspecte d'aquesta tècnica, i a El viaje de Arlo aposten pel fotorealisme per a les localitzacions. És, sens dubte, el més increïble que he vist mai en animació per ordinador. Impossible distingir-lo del món real. I la fotografia està tan cuidada, que tota la pel·lícula és d'una bellesa visual que talla la respiració. Quan van treure el primer tràiler vaig pensar que els personatges eren excessivament caricaturescos comparats amb l'escenari, però dins de la pel·lícula el que veiem és tan captivador que un no se n'adona, es deixa portar, i ajuden molt a potenciar aquest realisme del terra que trepitgen. A més, els dissenys d'Arlo i Spot són adorables.

El viaje de Arlo podia haver-se convertit en una creu per a Pixar, i estic segur que, durant uns mesos, ho va ser. No obstant això, cal tenir-los molt posats per llençar gran part de la feina a les escombraries i començar de zero, i cal malbaratar talent perquè, a sobre, presentin una pel·lícula plena d'aventura, plena de sentiment, i que a més és un nou i espectacular assoliment en l'animació. Tot això és aquesta pel·lícula, i molt més. Torna a ser una fletxa directa al centre del nostre cor, una nova demostració que en aquest estudi hi ha els millors dels millors. Potser no tan innovadora o original com ens tenen acostumats, però és igualment una història preciosa i explicada de la millor manera possible. D’això se’n diu enfrontar-se a les pors i sortir airosos de la tempesta. No, els de Pixar no deuen ser perfectes. Però no he vist ningú apropar-se tant a la perfecció com ells.