CRÍTICA

Refugiats, aquí i ara

No hi ha millors pel·lícules que les que t'ajuden a entendre el món en què vivim, el que ens acarona i el que ens abrasa. A uns més que a d’altres. Potser per això, i perquè potser la hi devien des de fa anys i treballs anteriors, el jurat de l'últim Festival de Canes va decidir atorgar la Palma d'Or a Jacques Audiard per Dheepan. En un any globalitzat per l'exili i per les marees, de refugiats, de barques, de somnis, de cadàvers, Dheepan et mostra sense jutjar, perquè comprenguis, perquè treguis conclusions pròpies, perquè t'emocionis.

Audiard relata el periple des de la guerra civil de Sri Lanka fins als suburbis de París d'una família molt especial, comandada per un exguerriller dels separatistes tigres tàmils. I mai no és maniqueu: perquè no presenta un grup arrasat per la guerra absolutament innocent i esquemàtic; perquè estan lluny d'arribar al paradís. L'home, la dona i la nena fugen d'una contesa bèl·lica brutal i es fiquen en la dels femers de la droga, en una de les cantonades pútrides de la societat del progrés, les llibertats i el benestar, allà on regeixen no les lleis de la democràcia sinó les lleis del silenci, la corrupció i les pistoles. Com sempre en Audiard, narrador superdotat, el millor de la pel·lícula és el seu rigor, la seva cronologia, des del moment immediatament anterior al pagament a les màfies de la immigració i l'embarcament cap al suposat Edèn, fins al seu desconcertant desenllaç. Amb unes poderosíssimes el·lipsis (les orelles fluorescents com a mecanisme de vida, potser la millor imatge de tota la pel·lícula), i una banda sonora de música envoltant, que t'introdueix més que acompanyar-te, obra de Nicolas Jaar, hereva dels habituals sons d'Alexandre Desplat per a les obres anteriors de director francès, Dheepan, això sí, repeteix esquemes formals quan el relat gira cap a la violència, cap al cinema de gènere: despreniment del so ambient, irrupció del silenci com a manera d'irrealitat, sensació d'estar tan a fora com a dins. Extraordinari en Un profeta i De óxido y hueso, i per tant menys extraordinari aquí.

Potser no és la millor pel·lícula d'Audiard, però per descomptat és la gran pel·lícula sobre el tema d'avui, l'aquí i l'ara, aquell que ningú sap com abordar.