Involució artística

El 2007, el francès Xavier Gens va estrenar Hitman: Agent 47, pel·lícula basada en els populars videojocs sobre un implacable assassí a sou esdevingut superhome gràcies a unes millores genètiques. Malgrat que aquella aposta no va tenir gaire èxit de crítica i públic, els productors van insistir amb un nou film que -en un estrany cas d'involució artística- és encara pitjor que l’entrega original.

Gens és reemplaçat per un altre director europeu, el debutant Aleksander Bach, nascut a Polònia, però format a Alemanya, i l'anglès Rupert Friend suplanta el nord-americà Timothy Olyphant com l’inexpressiu encara que eficaç Agent 47. El guionista és el mateix, Skip Woods, ara acompanyat per Michael Finch.

Tant aquest guió com la posada en escena estilitzada i (suposadament) moderna de Bach no s'aparten un mil·límetre de la fórmula d'assassins a sou amb -és clar- l'aportació d'un personatge femení seductor (Hannah Ware), un veterà científic -creador d’aquestes màquines de matar que són els agents- en perill (Ciarán Hinds) i un dolent (Zachary Quinto) que pretén estar a l'altura del protagonista, almenys en la seva destresa física.

Bach filma a Alemanya i Singapur, entrega l'arsenal de recursos del manual del gènere (molts efectes visuals, càmera lenta, violència seca, música electrònica) que ha patentat Luc Besson per a una pel·lícula amb ressons llunyans de les sagues de Matrix, Terminator i Misión: Imposible. El resultat de l'aplicació pesada de tants llocs comuns no només és previsible, sinó també anodí i per moments fins i tot esgotador.