VIENTOS DE AGOSTO
 |
|
PREMIS
2014: Festival de Locarno: Menció Especial 2014: Festival de Sant Sebastià: Secció oficial (Horizontes latinos) 2014: Festival de Mar del Plata: Selecció oficial llargmetratges a concurs | |
SINOPSI L'arribada a una petita població costanera del Brasil d'un investigador que registra els vents alisis i un sorprenent descobriment arrosseguen Shirley i Jeison a un viatge que els obliga a afrontar el duel entre la vida i la mort, la memòria i l'oblit, el vent i el mar. (FILMAFFINITY) |
|
| CRÍTICA
La mirada de Mascaro Hi ha quelcom hipnòtic i màgic en la bellesa visual de Ventos de Agosto. El brasiler Gabriel Mascaro, després d’agafar experiència en el camp del documental, salta al llarg de ficció amb una cinta molt acurada des del punt de vista visual i sonor, una veritable regal per als sentits dels amants del cinema pausat que de manera subtil dibuixa el paisatge natural i humà d'un petit poble incomunicat de la costa brasilera. La pel·lícula hereta el plantejament documentalista de l'observació de la quotidianitat i l'integra en la ficció per explicar una història mínima on els petits elements que desestabilitzen lleument l'afable vida retirada d'aquesta comunitat marquen els enormes canvis interiors dels personatges protagonistes. En aquest sentit, Ventos de Agosto no s'ha d'entendre com l'enèsima revisió dels límits entre la ficció i el documental. La cinta va un pas més enllà i renuncia a vells debats per reivindicar la seva pròpia mirada i estil, que podria definir-se com un Roy Andersson menys extrem i bastant més realista.Shirley i Jeison treballen en la plantació local de cocos. Ella ha deixat la ciutat per tenir cura de la seva àvia i treballa conduint el tractor que porta el remolc ple de cocos des de la plantació. Passa el temps escoltant música rock, prenent el sol banyada en Coca-Cola, que utilitza a manera de protecció solar, i dibuixant tatuatges, la seva veritable passió. Ell es dedica a pescar llagostes i pops en el seu temps lliure. A Shirley el poble se li queda petit. Per a Jeison aquesta és la seva vida. Shirley i Jeison s'agraden i solen fer un alt en el viatge de tornada amb tractor des de la plantació per practicar sexe sobre el remolc de cocos (¿existeix alguna imatge més bella que els seus dos cossos torrats nus sobre un mar de cocos?) Amb escassos diàlegs i deixant que el pes de la narració recaigui sobre la imatge, Mascaro l’encerta a l'hora de transmetre les incerteses de la jove parella. La potència visual de la cinta anul·la qualsevol intent de verbalització del conflicte interior. Partint, doncs, de la imatge, Ventos de Agosto ens parla de la solitud i l'aïllament, d'una vida cíclica que segueix el seu camí sense grans sobresalts. Aquesta calma es veu interrompuda per l'arribada d'un jove que intenta gravar el so del vent (interpretat pel mateix director). La presència d'aquest especialista al poble, la troballa d'una calavera al fons del mar i d'un cadàver a la platja per part de Jeison serveixen per introduir temes més profunds, com la tensió entre la vida i la mort, la memòria i l'oblit, el vent i el mar. La passivitat de les administracions locals davant del mort desconegut de la platja empeny Jeison a dur a terme la seva pròpia rebel·lió contra el petit món que l'envolta i l'allunya a poc a poc de Shirley. Mascaro dota de diferents capes i lectures aquest joc de lluites entre pols oposats. Així, des del fotògraf que al principi de la pel·lícula camina pel poble oferint als seus habitants peces de porcellana en què estampar la fotografia d'un familiar difunt fins al mar que a poc a poc es va menjant un cementiri a peu de platja, el director reflexiona sobre la por a l'oblit i reivindica la necessitat de construir i defensar una memòria sòlida del que és nostre, de qui som i d'on venim. De col·locar barreres i anar un pas per davant d'aquells que intenten esborrar la nostra empremta en aquest món, perquè si som capaços de registrar una cosa tan intangible com el vent, hem de fer tot el possible per capturar en la nostra memòria el record i la consciència de nosaltres mateixos. I igual que les roques respiren en aquesta apartada zona del Brasil (com Jeison explica al jove expert en vents), l'afable i relaxada vida dels seus habitants també mereix ser explicada com si es tractés d'una altra meravella de la natura. Tot aquest llenç d'idees i paisatges es presenta d'una manera elegant i pausada, però sobretot amb una gran delicadesa. La mirada de Mascaro és àmplia, selectiva, oportuna i bella. Igual que ocorre en el documental, la càmera es col·loca just al lloc precís per capturar l'essència d'un moment en concret. L'enquadrament s'entén com el marc en el qual ocorre la vida. D'aquesta manera, el muntatge té un paper testimonial, és simplement un tall que ens porta a la següent situació que hem de contemplar. No hi ha un plantejament de muntatge per escena. No cal. El director brasiler no necessita aquests recursos per construir la seva pel·lícula. En canvi, obre finestres a moments de la vida, a instants de quotidianitat, per pintar la joventut, la vellesa, el desig, els ritus, l'amor, el treball, el tedi, els costums, les creences i, en definitiva, el dia a dia d'aquesta comunitat. I per si tot això fos poc, Mascaro introdueix un element dinamitzador a la seva posada en escena. La seva renúncia al muntatge tradicional de l'escena l'obliga a utilitzar el so ambient, nítid i potenciat, com a enllaç trencador entre els quadres vius que crea. Una delícia. Víctor Blanes Picó - elantepenultimomohicano.com | |
CineBaix Joan Batllori, 21 08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona) 93 666 18 59 cinebaix@cinebaix.com Disseny web: