|
|
CRÍTICA
La magnitud de la tragèdia
Durant els anys d'hegemonia nazi previs a la Segona Guerra Mundial, quan el cinema propagandístic es va tornar menys tirat a la metàfora i més directe en el missatge, va existir un gènere immensament popular: el dedicat al muntanyisme. Dotades d'una excusa argumental mínima (sí, hi havia lloc per al melodrama, l'aventura, la poesia...), aquestes pel·lícules tenien a veure bastant més amb altres coses que amb el cinema esportiu. Eren elegies filmades a major glòria d'una comunió mística entre la Natura i l'home. Bé, millor dit: una comunió mística entre la Naturalesa simbolitzada en una muntanya inaccessible i l'home ari. El creixement personal, racial, moral i fins i tot espiritual s'aconseguia escalant cims inaccessibles, deixant fins i tot la vida en l'intent. Tot valia pel sol fet d’aconseguir poder arribar al cim, alçar la mà i tocar l'infinit, el Cel, Déu.
Everest no és un producte de propaganda nazi, és clar (encara que el retrat que fa del líder inconscient de l'expedició amb tràgic final és prou controvertit i discutible que gairebé sembla la descripció d'un tirà), però sí que dota el cim més alt del nostre planeta d'una aura mística i mítica, d'un valor diví absolutament primitiu. L'Everest és Déu, per descomptat, és un Déu de l'Antic Testament, un ens viu i ferotge. És la balena blanca (blanca com la neu que corona el seu cim) de Moby Dick desafiant Ahabs d’excursions fatxendes de cap de setmana. Tota la part final del film de Baltasar Kormákur, des que la tempesta i la fúria dels elements es desencadenen sobre els muntanyencs, és una wagneriana i molt pangermànica simfonia de petits éssers humans enfrontats al Destí, als seus destins, a la seva petitesa al costat de la Naturalesa. És en aquests instants quan Kormákur s'endinsa amb encert en la pura abstracció aparcant al campament base aquest documentalisme de canal televisiu d'esports extrems que havia estat utilitzant com a manual d'estil fins ara.
És en aquestes seqüències, que haurien tingut l'aprovació dels exegetes del simbolisme ari i també d'un cineasta acostumat a desafiar els déus (Werner Herzog), on Everest es desmarca del melodrama convencional (la majoria dels personatges femenins, excepte el d'Emily Watson, no aporten res al relat), de la pulcra (i espectacular, això està fora de dubte: paisatges al·lucinants i moments de pur tour de force visual) plasmació de fets reals tràgics i del videoclip alpinista de risc. Queda també un grup d'actors (masculins) que fins i tot resulten d'estirp hawksiana a les escenes de la calma prèvia a la tempesta, en aquestes xerrades a la tenda de campanya. I una crítica a la comercialització i banalització d'aquestes excursions a l'Himàlaia, potser massa ingènua, però que al capdavall enllaça amb aquesta idea de l'home tractant d'arribar a Déu, tractant de tocar-lo com ell ho va fer en la Creació.
A favor: La seva abstracció desoladora, i teològica, de la tragèdia.
En contra: A estones és massa convencional. Suso Aria - Sensacine
|