Per a apassionats del gran cinema clàssic italià

El millor: les reconstruccions de pel·lícules.

El pitjor: que el pare de la directora no visqui per veure-la.

Hi ha tres llargmetratges (i nivells de significació) dins de la darrera incursió rere la càmera de Cristina Comencini, i tots ells funcionen igual de bé. En primer lloc tenim una sagaç, de vegades afiladíssima comèdia coral costumista, amb predomini femení, encara que profundament marcada per l'omnipresència absència del masculí. Un territori que, segur, algú sentirà la temptació d'etiquetar d’almodovarià, i més tenint en compte la presència de Marisa Paredes, Candela Peña, Lluís Homar i Jordi Mollà.

D'altra banda, hi ha aquest agredolç assaig sobre l'autoengany relacionat amb la memòria afectiva i familiar que, sense arribar a encapotar una obra en general lluminosa i vitalista, sí que deixa al paladar algun moment particularment commovedor. I, finalment, és clar, s'alça, esplèndid i precís, potser un dels més sentits homenatges al passat del cel·luloide italià com a artefacte mític que un recorda. Un tapís fet de pur amor a una tradició fílmica que, més que cultura (que també), va ser pur cor i idiosincràsia popular.

Les filles del “latin lover”

La directora Cristina Comencini borda el retrat caricaturitzat d’una època del cinema italià i d’un dels seus personatges clixé, el galant de pantalla

La directora Cristina Comencini, filla de l’esplendorós director de comèdies, broda el retrat caricaturitzat d'una època del cinema italià i d'un dels seus personatges clixé, el galant de pantalla, el latin lover, l'actor de petó i bitllet d'anada a Hollywood anomenat Severio Crispo, ja només un reflex omnipresent a la pel·lícula, perquè l'argument és la celebració dels deu anys de la seva mort.

Genial la interpretació plena d'encant i duplicitat que fa de Crispo Francesco Scianna. Comencini proposa un embolic de comèdia amb aquesta celebració, a la qual acudeixen les seves diverses filles de diverses mares i les seves dues «vídues» importants, interpretades amb saludable sorna per Marisa Paredes i per l'última Virna Lisi. Hi ha tant d’humor com maldat en les relacions entre les dones i filles del gran Severio: Candela Peña té almenys un parell de «moments Candela» d'alt contingut cítric i còmic, i a estones es menja Valeria Bruni Tedeschi, la filla ressentida. El toc brut se l'apropia Jordi Mollá, realment barrut a l'interior d'una comèdia que el fa servir com a broma.

L'ambientació, el to i aquesta barreja d'ironia i nostàlgia donen un toc especial a aquesta comèdia familiar italiana.