De gran, astronauta

Enrique Gato imposa uns magnífics ritme, posada en escena i muntatge, dibuixant així un refrescant entreteniment

Una pel·lícula espanyola per conquerir el món. Com? Amb una trama, uns personatges i uns ambients com els de les pel·lícules que conquisten el món: les nord-americanes. És això un defecte? Segons es miri, però sembla més una opció que una carència. Atrapa la bandera, nou llargmetratge d'Enrique Gato després de l'extraordinari èxit de Las aventuras de Tadeo Jones (gairebé 3 milions d'espectadors, més de 18 milions d'euros de recaptació), s'articula a partir d'una bonica idea històrica i d'un fantàstic model d'aventura infantil. Lluny de les servituds autoimposades en Tadeo amb la saga d'Indiana Jones, tant en el disseny de personatges com en l'estructura i les picades d'ullet paròdics, la pel·lícula, fins i tot sense sortir en algunes de les seves seqüències de les convencions de les odissees espacials, aconsegueix compondre un emocionant relat de superació.

Amb l'abandonament de la carrera espacial, els nens d'avui, en la seva aposta per voler ser de grans alguna cosa a la qual només arriba un grapat, ja no volen ser astronautes sinó futbolistes. Però els que van viure sent criatures aquells primers passos de l'home per l'espai lunar no ho obliden. Com Jordi Gasull, coguionista, productor i impulsor del projecte. Atrapa la bandera sap reunir en la trama tres generacions, mantenint els nens i el seu esperit efervescent com a motor de totes les accions, tant en el seu atreviment inconscient com en la seva immensa capacitat per a l'amistat conscient. I encara que el disseny dels dos nens protagonistes no sigui el més brillant de la funció, com en el millor de Tadeo, Gato imposa uns magnífics ritme, posada en escena i muntatge, dibuixant així un refrescant entreteniment per a tota la família, i protagonitzat per tota la família, en què la idea que mou la trama potser no quedi tan lluny: una nova carrera espacial, no entre estats enemics com en els anys seixanta i setanta, sinó entre allò públic i allò demencialment privat.