A favor de l'univers cinemàtic Vázquez

La imatge no podia resultar més icònica: Anacleto –envellit amb els cabells blancs d'Imanol Arias, ja que al cap i a la fi el personatge va ser creat als 60 –, apareix en els títols d'arrencada del film caminant pel desert –se li trenca el cotxe; només faltaria que aparegués l'oasi al·lucinatori tan habitual a les vinyetes de Vázquez–, cigarret a la boca i vestit amb un esmòquing perfectament planxat, visitant una presó d'alta seguretat amagada entre les dunes del desert (pressuposem) del Gobi. Referència sobre referència: de Vázquez, perdó, del Gran Vázquez (sic transit gloria mundi) a Superagente 86 (la sèrie, òbviament) i, si tiro perquè em toca, també anem a les vinyetes més boges d'Ibáñez, a l'encantament operandi de l’Inspector Gadget, als tirs oblics i amb gloriosa carambola d’Agárralo como puedas i a la il·lògica argumental (tan Tex Avery) que es podia veure a la deliciosament sonada Looney Tunes: De nuevo en acción.

El com ha aconseguit Javier Ruiz Caldera filtrar tot aquest background pop i projectar-lo com una pel·lícula única en la seva espècie, és bàsicament a causa del seu desmesurat talent a l'hora de manejar els elements, ritmes i accions bàsiques de la comèdia fílmica. Perquè ens entenguem, Caldera és a la comèdia mainstream el que Jaume Balagueró va significar per al cinema de terror a principis de segle. Amb un guió base trufat d'acudits i recontraacudits d'altura –obra del mateix tàndem (més un) que va signar la hilarant (i superior) Tres bodas de más– i una posada en escena que desborda a l'hora d'acumular gags, es poden dir dues coses realment bones d’Anacleto: Agente secreto: la primera, que és molt més divertida que els còmics de Vázquez –l'obra més divertida (i rellevant) del dibuixant català va arribar després de deixar Bruguera; va ser llavors quan es va fer punk (metafòricament) i fins i tot va arribar a publicar una històrica historieta on Anacleto i les germanes Gilda s’enllitaven–; la segona, que en els seus millors moments podria arribar a passar per un Kingsman espanyol. La qual cosa, és clar, que és molt.

En l'apartat de "hi falta" hem d'anar, indubtablement, a la part en la qual la pel·lícula s'acosta més als paràmetres de l'action movie. Perquè el cert és que, excepte la seqüència a la masia –sempre funciona molt millor en off–, cada vegada que Anacleto es posa a disparar o lluitar, la pel·lícula perd tant ganxo com credibilitat –normal que la penúltima seqüència de l'obra, situada en un pàrquing barceloní, es faci realment llarga–, més a prop de les baralles vistes a Torrente 4 (i és la meva preferida) que dels exabruptes sanguinaris de Malavita (no pregunteu per què m'ha vingut al cap la pel·lícula de Besson).

Així, més a prop del Mortadelo y Filemón de Fesser (acció real) que del de Miguel Bardem, la pel·lícula de Caldera es reivindica com l'apropiació lògica de l'univers cinemàtic de Vázquez. De fet, fins i tot deixa les portes obertes a una seqüela, cosa que si repeteixen director i actors –que bé funcionen a la pantalla Quim Gutiérrez i Alexandra Jiménez–, comptarà de llarg amb els meus diners a taquilla.

A favor: No sé si quedar-me amb el dinar familiar banyat en pentotal sòdic o amb la lectura del diari infantil d'Adolfo.

En contra: Aquesta baralla al mercat...