Que el colofó a una trajectòria tan fascinant com la del gran Alain Resnais (1922-2014) tingui aquest títol és la seva més meravellosa i rotunda contradicció final. Encara que considerar-ho una contradicció és també contradictori, ja que, en els seus anys de senectut, ha estat quan el francès ha fet el seu cinema més vitalista, juvenil, llibertí, trencador, atrevit i vibrant. En una involució creativa semblant a la vida de Benjamin Button, es va donar a conèixer com un jove envellit en blanc i negre, adolorit en formes d'extrem realisme que intentava explicar el costat més fosc de l'ésser humà després de viure la Segona Guerra Mundial: ell va ser l'autor del demolidor documental Noche y niebla (1956) i va debutar en el llarg de ficció amb Hiroshima, mon amour (1959), just abans de fer miques tots els codis narratius amb la màgica El año pasado en Marienbad (1961). Als 71 anys, edat en què el normal són altres coses, va ser, però, quan va emergir el Resnais més juganer i cromàtic. Smoking / No Smoking (1993), –primera de les seves tres adaptacions d'obres teatrals del britànic Alan Ayckbourn–, va iniciar aquesta brillant etapa, que va continuar amb el triomf popular d'On connait la chanson (1997), el musical més postmodern i trencador de la història del cinema francès. Las malas hierbas (2009) va arribar encara més lluny en la seva singular radicalitat, previ pas per Asuntos privados en lugares públicos (2006), adaptació d'una altra obra d’Ayckbourn que es pot considerar el precedent de la pel·lícula que ens ocupa.

Com en aquella, el protagonista coral són sis personatges a la tardor de les seves vides que arrosseguen problemes sentimentals i contradiccions vitals (encarnats, és clar, per alguns dels actors recurrents en la vasta filmografia del director, amb Sabine Azéma i André Dussollier al capdavant ). Encara que en el cas de l'última, basada en l'obra Life Of Riley, aquesta triple parella són mers comparses davant la misteriosa figura de George Riley, un amic de tots ells de qui descobreixen que està greument malalt i li queden pocs mesos de vida. George, a qui mai veiem, és una absència omnipresent o una omnipresència absent, veritable protagonista que manipula els altres personatges per enfrontar-los al seu propi mirall i que descobreixin la veritat sobre si mateixos.

Els seus atreviments i prodigis des del punt de vista tècnic són innombrables. Som davant d'una pirueta de teatre dins del teatre dins del cinema: el sextet, que forma part d'una companyia amateur, alterna l'argument principal de ficció amb els assajos que ells mateixos emprenen d'una altra obra d’Ayckbourn, Relatively Speaking. Alhora, la pel·lícula presenta aquesta història principal com si fos teatre filmat, encara que no deixa de ser cinema. Utilitza decorats abstractes i altament artificiosos que produeixen un efecte d'estranyament i irrealitat: alterna recursos del còmic amb telons on les cases o els arbres estan pintats i, com a transició entre escenes, busca plans en moviment que mostren nítidament que l'acció es desenvolupa en el comtat de Yorkshire. A més, els actors parlen sovint sobre coses que se succeeixen en un espai que no veiem, fora de l'escenari o de la pantalla.

Encara que pugui ser sepultat per un excés de teatralitat o intel·lectualisme, la veritat és que ens trobem davant d'una pel·lícula bastant més accessible del que les formes puguin amenaçar. El llibret mostra, tal com li ha agradat remarcar al Resnais tardà, l'herència de la comèdia popular i l'embolic vodevilesc. Carregat d'humor, intel·ligència i tendresa, reflexiona sobre la humanitat, l'amor, la mortalitat, la solitud, el desig o les convencions socials amb lucidesa i espurna. El pla final és per deixar anar la llagrimeta i, a continuació, seguir el consell que el gran mestre ens deixa en el títol. Celebrar una trajectòria artística inigualable i celebrar la vida.