CRÍTICA
Un dia enlloc
En un dia cap l'univers. Malcolm Lowry va descriure de forma detallada la geografia devastada de l'infern en només 24 hores d'alcohol, suor i mort. Poques dates tan assenyalades per arrencar-se els ulls com l'1 de novembre, el dia dels morts. James Joyce, per la seva banda, es va prendre lliure el 16 juny de 1904 (precisió abans de res) per senzillament fer saltar per l’aire la possibilitat mateixa de la literatura. D'ella i, ja que hi som, de l'existència. Són només dos exemples. Dos suïcidis perfectes.
El camí més llarg per tornar a casa, la pel·lícula de Sergi Pérez presentada recentment a la secció oficial del Festival de Sevilla, seria la tercera opció. A la seva manera, i sense ànim d'ofendre, comparteix amb cadascun dels exemples citats la virtut de l'explosió. Un home, interpretat amb cada mil·límetre de les seves vísceres per Borja Espinosa, perd les claus de casa. El que segueix és el ritual absurd d'una jornada molt particular; un dia com un altre qualsevol; un dia perfecte, per exemple, per al peix plàtan.
Criat als pits de l'ESCAC, el director comparteix amb gent com Mar Coll el privilegi de la incomoditat. Brillant, intel·ligent i ferotge malestar. Això i l'afició als títols llargs. Cada fotograma viu a la pantalla amb l'única intenció de molestar l'espectador, d’obligar-lo a caminar cap enrere, a mirar-se per dins. Però, per veure alguna cosa a l'interior, el millor és que exploti abans. Doncs això.
El nostre protagonista només desitja tornar a casa i, així, el més intranscendent dels esdeveniments adquireix la dimensió mítica dels viatges iniciàtics. Sona terrible i, en efecte, ho és. Se sap que l'home sense claus va perdre alguna cosa molt més important que un simple clauer. Un gos malalt i deshidratat segueix amb ell el seu periple. De clínica veterinària en gossera municipal. I sense manera d'entrar enlloc. [...]
Sergi explica que en la seva mirada habiten des de la maduresa freda i perversa de Haneke fins a l'emoció lírica, profundament real i desapassionada dels germans Dardenne. Tot això passant pel muntatge interior de Cristian Mungiu o el gest veraç de Kelly Reichardt. I, potser, l’encerta. També cita Raymond Carver i els seus mons mínims. I tristos. També diu que la pel·lícula ha estat el resultat de molt esforç i més afany. Tot molt mal o simplement no pagat.
Ara és quan toca parlar del low cost, però no ho farem. Perquè no ve al cas. La pel·lícula s'adapta a les seves intencions i el seu sentit amb una rotunditat aclaparadora. No cal justificar ni lamentar-se de res. De la mateixa manera que 10.000 noches en ninguna parte, presentada en aquest mateix espai l'any passat, de la mateixa manera que El futuro, La jungla interior o... Bé pel Festival de Sevilla.
Sigui com sigui, el resultat és una de les pel·lícules espanyoles més brillants, opressives, devastadores i enlluernadors de l'any. Una altra vegada, torna a sonar terrible. Què hi farem. Pérez arriba a tancar en una única i exemplar jornada la urgent necessitat de fer cinema, de relatar amb detall l'univers sencer.
És més, i sense ofendre, de la mateixa manera que Lowry o Joyce reconstrueixen el propi ofici d'escriptor en cada instant d'una narració entregada al silenci, El camí més llarg per tornar a casa és ell mateix un exercici de cinema a debat constant amb el seu límit, contra el seu suïcidi. Al cap i a la fi, i amb Camus, aquest últim hauria de ser l'únic i gran tema que hauria d’ocupar-nos. Hi ha dies, en efecte, difícilment oblidables.
Luís Martínez, El Mundo
|