CRÍTICA
Gossos indignats
Del director hongarès Kornél Mundruczó, de qui ja vam veure els seus dos interessants llargmetratges anteriors, Delta i Semilla de maldad, ens arriba ara la molt curiosa White god, que ve dedicada a la memòria del cineasta més gran de la seva cinematografia, Miklós Jancsó, mort el gener de 2014. Els protagonistes són una nena preadolescent, Lili (estupenda Zsófia Psotta, en alguns moments la versió hongaresa de Nausicaa Bonnín), i el seu afectuós gos, Hagen, que viuen una aventura que, a la superfície, podria ser la de qualsevol sensiblera pel·lícula de Lassie. Obligada Lili a viure uns mesos amb el seu pare, perquè la mare se'n va de viatge, el gos suposarà un destorb per al progenitor, que acabarà abandonant-lo en plena carretera. Separats, les vides paral·leles de la nena i l'animal seran dures, sobretot per al can, que patirà una sèrie de crueltats extremes fins a la seva pràctica desnaturalització: Hagen convertit en bèstia salvatge.
Com ja ens va alertar el seu excel·lent pròleg in media res, de naturalesa netament fantàstica, White god abandona al tram final l'esquema Lassie per derivar en un inesperat calc caní d’El origen del planeta de los simios, on Hagen, com allà César, emprèn en la sàdica gossera on està confinat un paper de líder que arrossegarà els de la seva raça a una implacable rebel·lió contra l'espècie humana.
Som, és clar, davant d'una metàfora social, on l'ésser humà, excepte Lili, és un poder dominant despietat i repressor fins a l'extermini, mentre que els gossos, cap de pura raça per subratllar l’obvietat, són criatures indignades, antisistema si ho prefereixen. White god conté excés de "missatge", però el seu acabat, el seu ritme i la tensió creixent quan coqueteja amb el suspens són francament convincents. A més de saludar directament Jancsó, caldria preguntar a Mundruczó si el joc de paraules del títol, amb l'anagrama que converteix el gos en déu, no és també un homenatge a la memorable White dog de Sam Fuller.
Jordi Batlle, La Vanguardia |