CRÍTICA

Mandarinas sembla una pel·lícula destinada a guanyar i guanyar premis en tots els festivals cinematogràfics haguts i per haver. Per començar, és una producció de l'est europeu, amb tot el que això comporta de prestigi en un sentit polític i també estètic. En segon lloc, el seu mateix títol ja enuncia una metàfora que es fa evident en l'argument, com si aquestes mandarines que maduren en un lloc d'Estònia durant les guerres de principis dels 90 representessin la vida que els conflictes bèl·lics no deixen créixer, amb el consegüent missatge pacifista. I, en fi, tot això ve servit per una narració que es pretén sòbria i conscienciosa, a més d'uns actors lluny de l'estereotip de l’estrella de Hollywood, és a dir, vulgars però excel·lents. Algú en dóna més?

Doncs sí, la mateixa pel·lícula, que en el fons aconsegueix els seus millors moments allà on menys s'espera. En efecte, potser si Quentin Tarantino veiés Mandarinas en el seu vell videoclub la inclouria en la seva llista de must. Hi ha en ella una situació explosiva, un ancià estonià que alberga a casa un georgià i un txetxè ferits i enfrontats a mort, la qual cosa genera una tensió continuada, expressada en diàlegs ràpids, de vegades d'una gelada comicitat. Hi ha també un punt claustrofòbic del qual neixen les situacions dramàticament més afortunades. I hi ha una pressió externa que alhora comprimeix i desencadena els esdeveniments finals, expressats en un poderós clímax violent. En el fons, Mandarinas desitja ser una pel·lícula més convencional del que aparenta.

I no ho dic en un sentit negatiu, ni molt menys, per molt que la pel·lícula estigués nominada a l'Òscar i als Globus d'Or en el seu moment. Zaza Urushadze ha confeccionat un producte hàbil, efectiu, que pot acontentar a tothom: a qui busca un conflicte dramàtic i a qui vol alguna cosa més. Mai aprofundeix prou en els motius ètnics i polítics de la guerra que exposa com per no molestar a ningú. Però tampoc deixa de fer present durant tot el metratge que som enmig de la descomposició soviètica de principis dels 90, com en una espècie de tràgica fantasmagoria. De la mateixa manera, els seus personatges mai fan arribar la sang al riu enmig de les seves batusses, i el missatge antibèl·lic es materialitza en l'equilibri amistós a què arriben. No obstant això, serà un deus ex machina extern qui desencadeni el que tots estem esperant, en una seqüència brutal, sense concessions...

Doncs bé, és en aquest equilibri entre el clixé i la seva transgressió que Mandarinas arriba a una certa grandesa. Instal·lada en aquesta zona neutral entre la pel·lícula de tesi i el huis clos gairebé a l’estil de Peckinpah, el film d’Urushadze s’escapa de tota classificació i, malgrat els seus alts i baixos, descobreix un cineasta perspicaç, amb agut sentit del detall, que sap crear temps i dirigir actors, tots ells esplèndids. Això no és cosa de no res.

A favor: situacions explosives i actors de primera.

En contra: quan tot això es converteix inevitablement en tesi maldestrament pacifista.