CRÍTICA

Mons bojos

És necessària una certa actitud respecte al cinema per comprendre les pel·lícules de François Ozon. En primer lloc, no cal creure a ulls clucs això del "realisme": el cinema és un art que reflecteix la realitat, però que no té per què reconstruir-la. Després, reconèixer que potser això pot desembocar en la posició oposada, és a dir, en pel·lícules flamboyants, desbordants, excessives, que aprofiten qualsevol tipus d'artifici per dir el que han de dir. I, en fi, que aquest estil no necessàriament ha de ser xaró o vulgar, ni tan sols exagerat, sinó que pot convertir-se per si mateix en tota una proposta estètica. Per això el cinema d'Ozon s'assembla al d'Almodóvar, a primera vista, però també i sobretot al de Buñuel, al de Hitchcock, al de Fassbinder o al de Brian de Palma.

A Una nueva amiga (després d'una altra pel·lícula excel·lent, Joven y bonita), tot això es porta a l'extrem. Tenim un home casat amb una dona que mor i el deixa amb un nadó. Tenim la millor amiga de la difunta, que vol saber com es troba el vidu. I tenim la situació més inesperada i sorprenent, per a molts inversemblant (ho és, i què?): a aquest home el que li agrada és vestir-se amb la roba de la seva dona i exercir el paper de mare, no de pare. Transvestisme? Necrofília? Simple vodevil? Homenatge a les pel·lícules americanes dels 50, amb els seus colors vius i els seus decorats teatrals? Propostes revolucionàries de noves formes de sexualitat i convivència? Tot això i molt més, ja que Ozon ja ha assajat aquests temes i formes en moltes de les seves pel·lícules anteriors, començant per Gotas de agua sobre piedras calientes (2000), precisament basada en Fassbinder, i acabant en Potiche, mujeres al poder (2010), una desopilant faula ¿feminista? amb Catherine Deneuve al capdavant, passant per 8 mujeres (2002), aquell musical enrarit protagonitzat per algunes de les muses més excel·lents del cinema francès del moment. En qualsevol cas, a Una nueva amiga predomina una estètica lluent i irreal, però també una dramatúrgia impredictible, capaç de superar les expectatives d'un públic que esperi una mica més contingut, tot i l'argument.

En fi, Una nueva amiga no acontentarà tothom, però això també ens hauria de fer reflexionar. A vegades el cinema també serveix per a això. Està bé que es rebutgi per la seva incoherència, perquè sobrepassa de vegades grollerament allò que es proposa. Però no, crec jo, perquè estigui plantejant una forma d'explicar i mostrar amb la qual no estem d'acord. No deu ser el problema, doncs, nostre? Tampoc dic que hagi de ser del gust de tothom, però sí que els arguments haurien de ser una mica més afinats. I donaré el meu, per si de cas. Una nueva amiga em sembla una pel·lícula important perquè traspassa tot tipus de narrativa lineal, de representació convencional, i acaba donant forma un món, paradoxalment, més proper al real que moltes propostes "realistes". En altres paraules, em crec més aquest home vestit de dona, aquestes situacions impossibles, aquesta barreja de riure forçat i història d'amor boig, que totes aquesta pel·lícules "basades en fets reals" (o la majoria d'elles, tampoc dramatitzem). Potser perquè m'està parlant d'un món d'imatges que és el que m'envolta, no el que diuen que m'envolta.

A favor: el seu desvergonyiment, dins d'una admirable coherència.

En contra: tot el que els seus enemics vulguin aportar-hi.