CRÍTICA

Fenòmens estranys

Hi ha una certa reticència, de vegades justificada, davant els remakes actuals en general i sobretot els que rescaten clàssics del cinema de terror, siguin de la dècada que siguin. Hi ha exemples de tot, tant de relectures notables, La matanza de Texas (2003) i Las colinas tienen ojos (2006), com d’altres no tan reeixides, Pesadilla en Elm Street (2010) i Posesión Infernal (2013). Pel·lícules que tracten de recuperar per a les noves generacions escenes i personatges icònics estimats pels fans, que no volen veure com són maculades per unes actualitzacions mancades -algunes- d'ànima. Doncs bé la relectura de Poltergeist (Fenómenos extraños) a càrrec de Gil Kenan -director- i Sam Raimi -productor-, no només no màcula l'original, sinó que parteix d'ella per realitzar un esplèndid relat modern de cases encantades.

Kenan, que ja havia destacat anteriorment com aplicat revisionista del fantastique vuitanta en dos films estimables, Monster House i City of Ember – En busca de la luz, aconsegueix aquí la gesta de recuperar una manera de fer cinema de terror en què el sentit de la meravella i el terror més truculent es donen la mà de forma natural. Aquest era el gran encert del Poltergeist de Tobe Hooper i Steven Spielberg, la seva essència, i aquí és pres com a punt de partida per pujar després una mica les revolucions –som al 2015 i fa falta una mica més de soroll- i oferir un fright fest divertit i trepidant, una muntanya russa d'ensurts, un tren de la bruixa que es mira al mirall dels clàssics del gènere més bruts dels anys setanta i vuitanta. Títols com Terror en Amytiville -citada, per exemple, en l'escena que sorgeix un fang negre succionador en una de les habitacions de la casa-, Inferno -amb la genial seqüència del viatge al més enllà dels nens, visible gràcies a un drone, que recorda el tripi aquàtic del film d’Argento-, o la mateixa Poltergeist original, exagerant per a bé els famosos números del pallasso -ara no és només un, sinó diversos- i de l'arbre convertit en un monstre. Més enllà de les cites, la pel·lícula que ens ocupa també presenta interessants aportacions de collita pròpia: el gir argumental que converteix el més petit de la casa en l'heroi de la funció -aquí els salvadors no són els pares-, o la presència d’un burleta mèdium caçafantasmes interpretat per un Jared Harris en estat de gràcia.

Els encerts de Gil Kenan darrere de les càmeres són múltiples, però els que més destaquen són l'intel·ligent ús del scope, una utilització que augmenta la sensació de perill de l'amenaça sobrenatural i manté en alerta l'espectador durant gairebé tot el metratge, així com una sàvia planificació de les set-pieces de por, pensades com un crescendo constant, combinant el suggeriment amb ensurts a força d'efectes de so. I és que amb tot això, gairebé sense pretendre-ho, el director de Monster House ha aconseguit posar-se a l'altura del James Wan d'Insidious i Expediente Warren. A la primera divisió del terror amb pedigrí actual. Poca broma.

A favor: la intel·ligència amb la qual Kenan fa servir l’scope

En contra: que la comparin de manera injusta amb l'original