|
|
CRÍTICA
Una ‘parranda’ envoltada d’alcohol
Crònica de borratxera, bogeria i companyonia en temps de fam i repressió, que sembla substituir el Dublín de l’Ulisses de Joyce per l'escenari fictici d’Àuria -translació literària d’Ourense en l'obra de l'escriptor gallec Eduardo Blanco Amor-, A Esmorga és, com diu el seu director, un "espai comú" per als gallecs. Gonzalo Suárez ja va portar a la pantalla aquesta novel·la, veritable punt de gir en la literatura gallega, en ple inici de la Transició, si bé La parranda (1976) roman avui com un film fortament vinculat al seu temps, com a metàfora d'un país fracturat, violent i acovardit. Aquesta nova adaptació d'Ignacio Vilar no només exhibeix més projecció cinematogràfica, sinó que al mateix temps no amaga la seva fidelitat i adoració per la novel·la. D'aquesta síntesi equilibrada entre el text i la imatge, el que s'invoca i s'evoca, és probablement d'on sorgeix gran part del magnetisme del film.
Els protagonistes són tres, que avancen en una carrera contra el temps cap a la seva perdició i condemna. La "parranda" de 24 hores arrenca just després que s'hagi produït el succés criminal sobre el fora de camp del qual que gravita el film. Sota la ingesta massiva d'alcohol, els tres companys -Miguel de Lira, Karra Elejalde i Antonio Durán 'Morris', tots superbs- van minant el relat de digressions i esclats d'eufòria, en un periple d’aventures i agressions d’extraordinari físic, sota la llum grisa d'Ourense i emprant els espais geogràfics i entorns físics pels quals transiten els protagonistes com a vectors psicològics i atmosfèrics de la història. Allà on Suárez il·lustrava la novel·la, Villar s'obstina per convertir la gresca en una veritable experiència, envoltada per les boires de l'alcohol, combinant el primitivisme amb la fantasia, la contemplació amb la implicació. Un èxit més gran, inesperat.
A favor: La novel·la d'Eduardo Blanco Amor per fi troba en el mirall del cinema una obra a la seva altura, que li fa justícia.
En contra: Alguns inserts musicals, que semblen innecessaris.
Carlos Reviriego, Sensacine
|