Les converses secretes amb ETA

L’11 de març de 2014 va suposar un abans i un després dins la història d’ETA. El Govern d’Aznar es capficava a acusar la banda de ser els autors dels atemptats d’Atocha mentre s’evidenciava que havien estat perpetrats per grups islamistes. ETA es va trobar amb la disjuntiva de si tornava a atemptar les dissidències internes serien més grans i va trobar-se en un carreró sense sortida. En aquell moment, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, mitjançant alguns mediadors estrangers van començar el procés de negociació amb la banda armada. La figura clau va ser el dirigent del Partit Socialista d’Euskadi, José Luis Eguiguren –Manu Aranguren a Negociador–. L’any 2006 després de l’atemptat que la banda va dur a terme a la T4 d’Atocha, totes les converses van fracassar. Les negociacions secretes, però, van començar a obrir un camí que va materialitzar-se uns quants anys després, quan l’octubre del 2011, la banda anunciava que finalment deixava les armes.

Borja Cobeaga és el director de Pagafantas i el guionista d’Ocho apellidos vascos. És conegut pels seus programes d’humor a la televisió basca i per formar part d’una joventut iconoclasta que vol trencar alguns dels mites que envolten la societat basca. Negociador és el seu tercer llarg com a director i és una pel·lícula insòlita i arriscada.

La pel·lícula resulta insòlita perquè el seu punt de partida són uns fets històrics, que no són respectats com a fets històrics sinó com a possibilitat. Ningú sap que passava, ni que es deien en les converses els representants del Govern i els membres d’ETA, però la imaginació de Borja Cobeaga ho fa possible, acostant-se a possibles realitats, fins i tot a una realitat més humana. Des de les primeres escenes hi ha un respecte pels fets que s’exposen i per la transcendència que van tenir per al futur d’Euskadi.

Al costat del compromís i la reflexió política, Borja Cobeaga vol introduir-hi uns tocs iconoclastes que permetin un cert distanciament amb allò que la pel·lícula explica. La primera operació passa per mostrar la monotonia que comporta el procés de negociació. Dos personatges d’ideologies oposades i transformats per la confrontació armada es troben en un hotel francès. No es parlen gaire entre ells però comparteixen el mateix saló en els moments d’esmorzar i es creuen en les passejades pel parc. A la taula discuteixen conceptes de terminologia davant una traductora i un mediador irlandès. La relació quotidiana acaba creant alguns llaços entre els personatges d’on sorgeixen converses diverses. La segona operació iconoclasta consisteix a anar més enllà de la descripció de la solitud dels personatges per mostrar els seus petits vicis i frustracions. Veurem com tant el negociador socialista com un dels membres d’ETA que participen en la trobada comparteixen una prostituta o com les pulsions sexuals acompanyen l’entesa política.

El repte d’unificar el distanciament irònic amb la responsabilitat política porta la pel·lícula cap un curiós equilibri. En determinats moments pot caure en la farsa grollera però mai hi cau. No hi ha res que estigui resolt de forma barroera com a Ocho apellidos vascos, hi ha més aviat una contenció i una certa elegància en el to utilitzat.