CRITICA

Històries del passat

L'anciana Taki ha mort a casa seva, sola. Qui millor la coneixia era el seu nebot nét Takeshi, que la visitava freqüentment. Allà va descobrir que la seva tia àvia escrivia sobre la seva vida, i el jove Takeshi anava llegint àvidament cada capítol... Resulta que Taki va arribar molt jove a Tòquio des d'un poble del nord. A la ciutat va recalar com a criada en una casa dels afores, situada en un turó, i la teulada de color vermell la feia molt especial. Taki va ser feliç allà, servint la família Hirai: la bonica senyora Tokiko, el seu marit i el petit Kyoichi. Són els anys previs a la II Guerra Mundial, quan el Japó lluita a la guerra contra la Xina. La vida a la casa era senzilla, però va canviar amb la visita del senyor Itakura, un dissenyador que treballa a l'empresa de joguines del senyor. Hirai.

Yoji Yamada és un humanista. La seva mirada és profunda i senzilla. Als seus 83 anys -edat en què va rodar aquest film- manté una envejable lucidesa a l'hora de narrar les seves històries. Relats pausats, quotidians, tant si es tracta de pel·lícules que un imaginaria d'acció, com El ocaso del samurái o The Hidden Blade, o de títols clarament intimistes, com la recent posada al dia de Yasujiro Ozu en Una familia de Tokio. Més semblant a aquesta última és La casa del tejado rojo, per la seva falta de grandiloqüència, pel seu acostament tremendament tendre al cor de les persones, pel seu alè poètic i la seva enorme càrrega de nostàlgia, del valor de les vides de tantes persones que han estimat i patit.

A partir de la novel·la de Kyoko Nakajima, el mateix Yamada coescriu el guió i el trasllada a la pantalla amb un simplicitat tremenda, però mimant l'essència de la història. La manera en què de vegades fa això recorda l'últim John Ford, quan el que adornava l'escena era per a ell el de menys. Així, pràcticament tot el film està rodat en interiors i els pocs exteriors que hi ha són únicament els imprescindibles -aquestes arribades del senyor Itakura pujant les escales, el bombardeig, la platja final, etc.-, i no li importa repetir una i altra vegada , molt orientalment, moviments i actituds dels personatges, especialment d'unes meravelloses actrius, Haru Kuroki (la composició de Taki és d'una dolçor infinita) i Takako Matsu (la senyora Tokiko). Passa amb Yamada que l'espectador pot tenir la sensació de no estar contemplant gran cosa, no més que successos quotidians, mirades i converses, i és veritat que les més de dues hores de metratge poden resultar una mica excessives. No obstant això, la subtilesa de Yamada emergeix finalment amb força poderosa per mostrar els profunds esdeveniments que poden desenvolupar-se i prendre cos sota d’allò aparentment més banal. El desenllaç així és d'una emoció genuïna. El cor humà és una font immensa de sentiments, d'amor i de dolor, encara que romangui hermèticament tancat durant anys.