NOTES DE LA DIRECTORA

Felices 140 neix, com tantes vegades passa, davant la necessitat de trobar una història petita des del punt de vista econòmic i adaptada per tant als temps que corren. Potser seria més exacte dir als temps que corrien cap al 2010-2011. Immersos en plena crisi econòmica, la impossibilitat de rodar 15 años y un día en la seva ambiciosa versió hispano-anglesa-argentina, ens va fer posar els peus a terra i escriure un projecte molt més assequible. Recordo haver comentat amb Antonio Mercero (coguionista de Felices 140) que de sobte, una nit, em va venir al cap Mamá cumple 100 años, la pel·lícula de Saura. Vaig pensar llavors en un casalot que reunís uns pocs personatges i els seus conflictes. Hauria estat més lògic potser recordar Los amigos de Peter, per pura proximitat temporal. Però el cas és que jo vaig pensar en Saura i en aquest immens casalot que vaig conèixer mentre es rodava aquella pel·lícula.

Vam tenir clar des del principi que no volíem una història assentada en un rosari d'anècdotes sobre els personatges. Volíem que els nou protagonistes -cadascú amb la seva motxilla de vivències- estiguessin involucrats en un gran conflicte. I aquest gran conflicte, potser per influència de la penosa situació econòmica, el trobem al voltant d'un clàssic: els diners. "Tothom vol diners", diu el protagonista més jove de Felices 140. I aquest tot el món són tots i cada un dels personatges d'aquesta història llevat, precisament, l'adolescent de 16 anys.

A Felices 140 els diners és l'element substancial que origina un canvi en l'actitud dels personatges i per tant en la història. El que comença sent una feliç reunió d'amics al voltant d'un aniversari, acaba convertint-se en una gossada després d'anunciar la protagonista que és la guanyadora de l'Euromilió. Així, el que en un principi semblava Los amigos de Peter, o Reencuentro, es converteix de sobte en El tesoro de Sierra Madre: un grup de xacals a la recerca del botí.

En la mesura en què la gelosia, l'enveja i sobretot la cobdícia afloren en aquest grup de personatges, Felices 140 també vol acostar l'espectador a una reflexió sobre els límits de l'amistat. Sentim sovint "qui té un amic, té un tresor". Per descomptat, no sembla que sigui una veritat rotunda. Almenys per a Elia, la protagonista d'aquesta història.

Malgrat la seva cruesa, Felices 140 també destil·la un cert humor amarg, gairebé negre. Aquest humor que de vegades provoquen els nervis desbocats quan s'està a la vora de l'abisme. Un humor que també forma part de la nostra aposta: la de reprendre petites històries que parlen d'éssers humans reunits -com si es tractés d'una fotografia- durant un instant de les seves vides en el qual s'han d'enfrontar a una decisió sense marxa enrere.

Gracia Querejeta