CRITICA
Per la lluita i la unió
Cinc anys després de Círculo de engaños, mediocre adaptació d'una estupenda obra de Sam Shepard, Matthew Warchus torna amb la que s'ha convertit en la pel·lícula britànica de l'any, Pride (‘Orgull’), i una de les sorpreses de la temporada.
Davant de Pride, un no pot deixar de recordar pel·lícules com Full Monty, però també alguns intents per part de cineastes com Ken Loach o Stephen Frears de fer un cinema social combatiu des de la comèdia, rebaixant la tensió del drama i, de passada, arribant a més públic. Els responsables de Pride prenen el relleu. Però en aquest cas som davant d'una pel·lícula més política i, sobretot, amb unes pretensions historiogràfiques que busquen no només recordar uns fets amb prou feines recordats en general, sinó també crear una certa ressonància amb el present, no tant a la recerca d'un paral·lelisme concret com per encoratjar a l'activisme, a la unió, al compromís.
Així, la pel·lícula ens situa al 1984 en plena vaga minera convocada per la NUM, el Sindicat Nacional de Miners, durant el govern de Margaret Thatcher i la reconversió i desmantellament que va dur a terme de certes indústries britàniques i que encara avui dia es recorda al país per les lluites, gairebé batalles, que es van arribar a viure en alguns punts. Però el curiós de Pride és que recupera un fet una mica aïllat però significatiu i va ser el suport de l’LGSM (Lesbians and Gais Support the Miners), quan un grup d'homosexuals encapçalats per Mark Ashton (Ben Schnetzer), militant gai i comunista, que va morir amb només vint anys, decideixen recaptar fons per als miners. No obstant això, el rebuig de les zones mineres als gais va complicar l'inici de la seva iniciativa fins que van decidir posar-se en contacte directament amb un poble gal·lès.
L'eclosió resultant entre dues comunitats diferents (el món rural que no accepta els gais), amb algun relat d'iniciació adolescent pel mig (buscant la seva identitat) i la lluita en unió com a forma de vèncer modulen un relat en el qual comèdia i drama es donen la mà predominant el to amable de la primera en una pel·lícula que, sense embuts, pretén arribar al gran públic. No és dolenta aquesta opció, sobretot si es tenen en compte les seves pretensions reivindicatives sobre la lluita, el compromís i l'associació per aconseguir objectius i canvis. D'aquí el seu estil desinhibit, el seu ritme dinàmic i la seva aposta per un relat que no té dramatisme desaforat. Els responsables de Pride entenen que potser és millor entregar un discurs ben armat -encara que tendent en alguns casos al mal gust- en què no eludeixen els conflictes i les diferències però en el qual no s'entra gaire en el més cru de la història. És una opció que funciona francament bé a Pride, encara que en determinats moments el sentit festiu que recorre tota la pel·lícula acaba anant-se de les mans i resulta exagerat. Però els seus contrastos cromàtics, el seu ús de la música i les interpretacions transmeten a la perfecció el moment i les idees polítiques que des de Pride volen fer arribar al present.
El millor: El dinamisme de la història, que resulta entretinguda de principi a fi i que l'horrible final se salva perquè sona Billy Bragg.
El pitjor: El final si s'obvia Bragg i certs apunts massa emfàtics i prototípics que resten profunditat a la pel·lícula.
Israel Paredes, Sensacine