CRÍTICA

Amb el mèrit d’aconseguir liderar la taquilla el cap de setmana que es va estrenar, “Perdiendo el norte” aterra a la cartellera disposada a fer-nos riure a costa de la realitat més amarga de l’Espanya actual

Nacho García Velilla, bregat en platós de televisió i amb dos llargmetratges a l'esquena, segueix a Perdiendo el norte la seva tradició d'obres corals en què l'humor sorgeix de la realitat que es viu, on el tràgic i el passat de rosca (i de tòpics) generen la comicitat. Diferenciant el paper en la funció d'aquests dos amics que són Hugo i Braulio, l’un aporta el necessari perquè la pel·lícula derivi cap a la comèdia romàntica i l'altre, els ingredients per acostar-se a la comèdia més costumista i social en aquesta revisió des del futur de la mítica Vente a Alemania, Pepe! (Pedro Lazaga, 1971).

Si haguéssim de triar, diríem que Perdiendo el norte guanya quan homenatja i revisita el film de Lazaga per donar un clatellot (de la mà del sempre gran José Sacristán) a la generació que pica de peus en descobrir que la vida que creien merèixer no és la que els espera. Basant-se en un esquema en què cada personatge aporta un ingredient a aquest caldo de cultiu que és la comunitat d'immigrants en la qual s'integren els protagonistes, les subtrames abasten des de la quasimentida de l'emigració qualificada fins a la necessitat de prosperar a qualsevol preu.

Perdiendo el norte busca també la comicitat en el patetisme d'una realitat que no para de repetir-se, en la qual la classe mitjana creu en unes oportunitats que no té i en la qual pares i fills es veuen atrapats en una xarxa de mentides que eviten defraudar els que creiem que es mereixen més. Així, destaquen les interpretacions d'un enorme Julián López, que gairebé aixeca ell sol la pel·lícula, al costat dels també habituals de García Velilla, Javier Cámara i Carmen Machi conformant aquest matrimoni peculiar, i un Miki Esparbé que, en un paper arquetípic que funciona com el julivert de totes les salses, té el bon fer per aconseguir l'empatia i no el cansament en l'espectador.

A l'altre costat de la balança hi ha les subtrames amoroses i, especialment, la que afecta els personatges de Yon González i Blanca Suárez. Encara que l'ús d'esquemes coneguts no hagi de significar una cosa dolenta (els oposats que s'atrauen o els trios sentimentals que inclouen tercers que no valoren / als quals no es valora), la veritat és que Hugo i Carla funcionen millor per separat i s'adverteix en ells certa falta de química que prové de l'absència de frescor i d'imprevisibilitat en determinades seqüències. Una oportunitat perduda en una pel·lícula que guanyaria més atrevint-se a sortir dels llocs comuns.

És cert que no busca grans lectures ni grans remeis, però el film sí que aconsegueix evadir l'espectador que es deixa portar. Perdiendo el norte resulta així una proposta simpàtica que aconseguirà omplir les sales de rialles.

Clara Castro – Los Interrogantes?.com