CRÍTICA

Els esquimals poden veure fins a trenta tipus de tonalitats de blanc. Per a aquest poble, diferenciar cada minúscul matís d'aquest color constitueix un sistema fonamental de defensa i de supervivència, mentre que per a l'occidental, que viu envoltat de croma, tota massa blanca resulta pràcticament idèntica a les altres. De vegades, és una situació quotidiana i anodina la responsable de visibilitzar l'eterna gamma de grisos que taca el llenç d'una relació familiar que, lluny de lluir aquest lluminós blanc que els seus membres intenten projectar cap a fora, de portes endins amaga dimonis, vileses i imperfeccions. A fi de demostrar-nos que les famílies felices no existeixen i dibuixar un retrat ple de sàtira, vertigen i dissecció emocional arriba Turist (Force Majeure -Fuerza Mayor- en versió francesa), el nou llargmetratge del suec Ruben Östlund que, encara que amanit amb elegants litres d'humor negre, ens esquitxa de crítica rabiosa mitjançant una càrrega més dramàtica que còmica. El seu sòlid resultat s'empara en un triangle compost per una estètica aclaparadora, uns diàlegs com armes de doble tall, i un intel·ligent distanciament que obliga l'espectador a canviar els seus judicis morals i posar-se en el paper de cada un dels protagonistes. El començament ens trasllada a una situació d'allò més convencional, en la qual un matrimoni encantador i adinerat amb una filla i un fill arriba a un luxós resort turístic en plens Alps francesos per gaudir d'unes vacances de relax i esquí. El primer i gran detonant del film té forma d'allau. Quan diversos clients mengen alguna cosa en una terrassa del complex, una allau s'acosta i aterreix la multitud, però finalment es queda en un ensurt. Què passa mentrestant? Ebba, la mare, cobreix aterrida els nens amb els seus braços, mentre que Tomas agafa el seu iPhone i surt corrent, posseït per un irremeiable instint de supervivència. Aquesta experiència desagradable començarà a esquerdar les relacions familiars d'una forma irreversible, fenomen que Östlund esmicolarà al llarg dels set dies que formen aquest grotesc parèntesi de vacances. Un paradís artificial que farà de purgatori sota la neu.

El director de Play envolta Turist amb un halo de tenebrisme en carn viva semblant al del millor Michael Haneke, una irònica autòpsia sentimental de la institució familiar amb un aire de Thomas Vintenberg, i per sobre de tot, condueix l'espectador des del primer minut a un clima d'incomoditat absoluta. Östlund ens força a rendir-nos a la dicotomia constant i a una crítica maliciosa que explora amb humor les pitjors pors d'una burgesia europea que no suporta sentir-se fracassada, avergonyida ni nerviosa. ¿L’amor és suficient, la voluntat d'haver format una institució familiar sòlida, la felicitat al voltant dels seus fills és prou indestructible com per rescatar el matrimoni d'aquesta crisi postcatàstrofe? El plantejament polaritzat entorn de la família ens remet als conceptes respectius de negació i condemna, ja que mentre Tomas nega els fets esdevinguts i és incapaç d'acceptar el seu instintiu acte de covardia, la seva esposa Ebba s'obsessiona amb el retret constant i amb el fet que els seus amics comuns pugin al carro d'emetre judicis ètics davant un marit l’ego del qual ja té un peu al precipici. Així, la vida després de l'allau mai tornarà a ser la mateixa.

[...] El potencial visual de Turist és enorme, i recolzat per aquesta fragmentació narrativa i l'avanç de la història per dies de la setmana, genera una atmosfera de nerviosisme i tensió. Bellíssims plans blancs, vistes espectaculars des de dalt de les muntanyes, la neu caient en picat i aquest hotel escandalosament car d'estètica kitsch, ens condueixen a la claustrofòbia. Perquè precisament allunyats de la rutina diària, i a punt de gaudir de l'eufòria de les vacances en família, un dels productes estrella del calendari consumista burgès, la catàstrofe no serà l'allau. Arriba amb ell, però per quedar-se. Hi haurà rialles inevitables, però porten efectes secundaris. La dosi còmica de Turist ve amb càrrec de consciència de regal, en utilitzar Tomas com un mirall on projectar també la cara B dels nostres instints, un blanc per rememorar el nostre propi cinisme. Al final, el remolí de conclusions que traguem del film serà crític, però no moralista, perquè no som davant d'un llargmetratge amb moralitat, ni una faula constructiva sobre com ser bon pare, bon marit o una persona respectable a seques. Östlund aconseguirà torbar-nos més que commoure'ns, contagiar la sensació looser dels seus protagonistes, menysprear també el que nosaltres faríem en el seu lloc, perquè ni tan sols el mateix espectador desenfundarà prou atreviment com per tirar la primera pedra. Turist ve amb sorna per recordar-nos que les reaccions animals també són terriblement humanes.