CRÍTICA

‘Kingsman: Servicio secreto’, divertida i adolescent versió del món de l’espionatge

El director Mattew Vaughn, que fa cinc anys ens va delectar amb els superherois més realistes de Kick ass – Listo para machacar i va saber reflotar la saga de mutants amb X-men: Primera generación, torna a basar-se en una novel·la gràfica de Mark Millar (que aquesta vegada ve acompanyat de Dave Gibbons) per oferir-nos una nova perspectiva del món de l'espionatge amb Kingsman: Servicio secreto.

L'associació Millar-Vaughn ja va demostrar ser clarament contracorrent, brutalment descarada i molt sagnant. Kingsman: Servicio secreto recull dignament el testimoni i torna a convertir l'adaptació cinematogràfica del còmic The secret service en un espectacle d'aventures protagonitzat per espies britànics per a adults amb molt d'humor negre.

Si Kick ass es permetia el luxe de riure’s i parodiar el món dels superherois, Kingsman: Servicio secreto fa el mateix amb el subgènere de l'espionatge, variant novel·lesca i cinematogràfica del gènere d'acció. I ho demostra des del seu plantejament principal, com si fos la primera entrega de Harry Potter (amb una història familiar tràgica, un semiadolescent problemàtic i una oportunitat de conèixer "un altre món"), continuant per un entrenament al servei secret i selecció de personal al més pur estil de les pel·lícules d'espies per a adolescents (Spy kids o Superagente Cody Banks).

Aconseguint atreure l'audiència amb un grapat de nois de vint anys ‘cachas’ ensenyant carn, un muntatge ràpid i alhora obsessivament visual al ritme d'una música canyera (tant la composició de Henry Jackman i Matthew Margeson, com la selecció musical són del millor en banda sonora que s'ha fet des de Trance de Danny Boyle) i una capacitat d’autoparòdia divertidíssima.

Però Vaughn va molt més enllà i converteix la pel·lícula en un festival de mala llet, referències al món del cinema, la televisió i la literatura (lògicament l'ombra de la saga James Bond planeja per tota la trama, però fins i tot les referències al rei Artur són bastant divertides), aparicions estel·lars i assassinats per tot arreu, abusant de forma intel·ligent dels retocs per ordinador en postproducció fins a l'extrem (com amb les explosions cranials o els trets a boca de canó). Un sagnant i divertit circ per als ulls que provocarà més d'una riallada descontrolada en l'espectador (i no només pels diàlegs).

[...]

Lògicament s'han fet canvis respecte al còmic: l'assassí ajudant del vilà de la història ha passat a ser una dona (hauria estat massa que fos un home musculat amb dues cames ortopèdiques) i s'ha aportat un toc més juvenil fins a la introducció del protagonista en el servei secret (fins i tot hi ha escenes menys sagnants).

Colin Firth està elegant alhora que exquisit en el seu paper d'agent britànic i Taron Egerton (malgrat la seva curta experiència) també està a l'altura, amb una interpretació mesurada i adequada. Però el treball vocal de Samuel L. Jackson és hilarant (és recomanable veure-la en versió original), amb una excel·lent dicció defectuosa aconsegueix que l'espectador estigui a punt de la riallada constant, sense ser histriònic construeix un vilà magnífic i maniàtic com pocs.

Kingsman: Servicio secreto té tots els ingredients per convertir-se en un èxit descarat i destacat del cinema, com ho va ser Kick-ass, i, el que és millor, és un exemple de pel·lícula d'espies d'evasió, fantasia i diversió.