TIMBUKTU


Títol original: Le chagrin des oiseaux (Timbuktu) Direcció: Abderrahmane Sissako País: Mauritània Any: 2014 Durada: 100 min Gènere: Drama Interpretació: Abel Jafri, Hichem Yacoubi, Kettly Noël, Pino Desperado, Toulou Kiki, Ibrahim Ahmed, Layla Walet Mohamed, Mehdi A.G. Mohamed, Fatoumata Diawara, Adel Mahmoud Cherif Guió: Abderrahmane Sissako i Kessen Tall Fotografia: Sofian El Fani Música: Amin Bouhafa Distribuïdora: Golem Estrena a Espanya: 6/2/2015


Qualificació per edats:
No recomanada per a menors de 12 anys
DO en castellà
Guanyadora de 7 César 2015:
a millor pel·lícula, millor fotografia, millor muntatge, millor realització,
millor escenari original, millor música original i millor so

SINOPSI

Història basada en fets reals. El 2012, a la ciutat maliana de Timbuktu, una jove parella va ser brutalment lapidada per islamistes. No estaven casats, i això per als seus botxins constituïa un greu delicte contra la llei de Mahoma.

(FILMAFFINITY)

CRÍTICA

Timbuktu’, un cant d'amor davant la violència

Una gasela corre en estampida. El silenci ve trencat per trets i el crit d'un dels soldats jihadistes que la persegueixen: "No la matis, esgota-la". A continuació, assistim atònits al tiroteig despietat d'unes estatuetes de fusta. Sobre la sorra del desert jeu una parella d'estàtues antropomòrfiques mutilades: un home i una dona. Entra la música.

Així comença Timbuktú, Le chagrin des oiseaux, últim film d’Abderrahmane Sissako, que ja ha fet història en ser la primera vegada que una pel·lícula de Mauritània és seleccionada per competir en els Premis Oscar. L'origen de la gesta es remunta al 29 de juliol de 2012 quan una parella enamorada d'Aguelhok, una comuna rural de l'est de Mali, va ser lapidada pel simple fet de no estar casats davant els ulls de Déu. Van deixar dos orfes. Aquesta història, a la qual els mitjans de comunicació i els països occidentals no prestarien atenció tot i ser retransmesa per internet, seria el revulsiu que faria tornar el director al format del llargmetratge des de la seva controvertida Bamako (2006) i combatre des del cinema la indiferència vers les víctimes africanes. "Quan es triga fins a deu anys a fer una pel·lícula i es representa tot un continent, a més d'un gran honor, és una enorme responsabilitat", explicava Sissako en diverses rodes de premsa, i afegia: "L'Islam ha estat segrestat per certes persones, estigmatitzant aquesta religió, dipositària i transmissora d'un altre tipus de valors. Cal explicar la realitat". Aquestes declaracions, arran dels últims atemptats terroristes a Europa, adquireixen si és possible més rellevància i la seva pel·lícula fervent actualitat.

Abderrahmane Sissako no és un nouvingut al circuit dels festivals internacionals ni un desconegut per al públic. Des de la seva presentació a Canes amb Heremakono (‘Esperando la felicidad’, 2002) se situaria com un dels cineastes subsaharians de més reconeixement de crítica i amb Bamako (2006) li arribaria el torn a l'audiència. Al costat dels pioners senegalesos Sembène Ousmane i Djibril Diop Mambéty, del malià Souleymane Cissé i del seu contemporani, el txadià Mahamat-Saleh Haroun, el seu nom havia aconseguit un lloc entre els més grans del cinema de l'Àfrica subsahariana en els últims anys. A la passada edició de Canes, Timbuktú competia per la Palma d'Or, i encara que Winter Sleep del turc Nuri Bilge Cylan l’hi arrabassés, Sissako no se n’aniria a casa amb les mans buides, ja que va rebre dos guardons: el Premi del Jurat Ecumènic per la seva "gran bellesa formal, humor i moderació” i el Premi François-Chalais per la seva consagració als valors del periodisme. Li seguirien premis a Namur, presentació als festivals internacionals de Toronto i Nova York i una estrena comercial a França amb gran èxit de taquilla.

[...] Amb Timbuktu, Sissako fuig de fer grans declaracions o critiques, ens mostra els efectes dramàtics i tantes vegades absurds de l'ocupació i ens ofereix unes històries que ens forcen a reflexionar fugint de la monumentalitat i els llocs comuns. Obligat a rodar a les ciutats bessones mauritanes Oulata i Nema per la Inseguretat de Timbuktu i volent evitar els llocs històrics –úniques imatges que es repetien en els mitjans de comunicació internacionals sobre l'ocupació–, Sissako es fixa en històries "petites" d'homes i dones normals. Amb aquestes, evitant efectistes escenes de violència, donant especial rellevància a la bellesa de les composicions visuals i musicals i als gags humorístics, Sissako aconsegueix el seu objectiu: aquesta connexió amb l'audiència de cada pel·lícula i que demostra que el director ha trobat la manera de superar amb el seu cinema el problema sempre que sempre l'ha afligit: el de la comunicació...

Beatriz Leal Riesco, El País



    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: