Era la més esperada del dia i també una de les que amassava més titulars en la prèvia al TIFF. I no ha saltat la sorpresa, The Theory of Everything és una pel·lícula de premi. El dubte estava en si aconseguiria acomplir expectatives. I, al final, així ha estat. James Marsh, guanyador de l'Oscar el 2008 al Millor Documental per Man on Wire, apareixia en la presentació al públic al teatre Princess of Wales del Festival de Toronto acompanyat dels seus dos actors, els que possiblement seran les noves (i radiants) cares de la imminent temporada de premis: Eddie Redmayne i Felicity Jones. Tots dos es mostren compromesos amb la història que interpreten i, tot i que el film té una referència claríssima a Una mente maravillosa (‘A Beautiful Mind’, 2001) de Ron Howard, Marsh ha aconseguit imprimir prou autenticitat i afecte perquè exhali honestedat i el públic empatitzi. Els ressorts de guió són els mateixos: una malaltia degenerativa, el sacrifici i la frustració de l'esposa, el geni que es consumeix mentre el món reconeix els seus èxits, i un últim discurs consciència sobre el valor de l’escalfor humana. La figura a tractar és Stephen Hawking. L'àngel guardià, la seva dona Jane.

El truc que tot hagi sortit bé és que Marsh ha dirigit amb un pols molt clàssic, explicant el drama del matrimoni amb una narració delicada i sempre elegant, que fuig de barroquismes per optar per refugiar-se en els millors elements: uns diàlegs ben escrits i unes interpretacions molt commovedores i sentides. Eddie Redmayne es mimetitza en el personatge com al seu dia ho va fer Marion Cotillard amb Edith Piaf, però per a l'actor el treball té més mèrit, si és possible, ja que ho fa amb el seu propi cos, amb el seu propi rostre, ajudat únicament per una coreògrafa que el va ajudar a assumir les posicions, els gestos involuntaris i les mans desencaixades. És complicat dilucidar quin membre de la parella principal mereix més atencions. La química entre la parella funciona i Felicity Jones per fi pot respirar tranquil·la. Marsh finalment li ha donat aquest paper que, poso la mà al foc, farà enlairar l'actriu d'una vegada per totes, després de diversos intents fallits. Jones encarna Jane transmetent aquest immens afecte i malenconia que, per exemple, alguns vam veure per primera vegada amb Carey Mulligan a An Education, o amb la mateixa Jennifer Connelly d’Una mente maravillosa.

Els aplaudiments a la premiere van ser sonors, i va ser una sorpresa molt agradable veure com la gent es va fixar en la banda sonora. I no parlem de crítics. Quan el nom de Johan Johansson va aparèixer en els crèdits, el públic va llançar visques. Una mica més tard, un dels espectadors preguntaria pel compositor. Amagat entre el pati de butaques, hauria merescut presentar el film amb el seu director. La seva partitura és part de la culpa que The Theory of Everything commogui com ho fa. El conjunt, malgrat les objeccions, guanya per complet. I tot i reconèixer la seva evident semblança amb moltes altres pel·lícules d'aquest tall, la conclusió és que, si alguna cosa es fa bé, cal reconèixer-ho. És igual les vegades que s'hagi fet abans. És segur que a James Marsh aquest treball li suposarà un punt i a part. I s’ho mereix. És més difícil entregar un biopic clàssic sense que caigui en el sopor o en la cursileria, que permetre llicències d'autor que acabin donant lloc a una obra excèntrica.